25 de setembre 2017

Un viatge a Praga - Marc Roig

SER TXEC NO HA DE SER FÀCIL

per
Marc Roig
Esmorzar txec...
 Després de dos viatges d’una setmana cada un a la República Txeca, arribo a una conclusió: ser txec no ha de ser fàcil. Txec i cerveser, vull dir. M’espantava quan llegia que el consum per càpita allà era de 145 litres de cervesa per persona i any, la qual cosa volia dir que de mitjana tothom es prenia gairebé una pinta de cervesa diària. Això implicava, indirectament, que comptant abstemis i gent que no bevia gaire el consum diari se n’anava gairebé al litre per habitant. Sí senyors i senyores, dues pintes els 365 dies de l’any! Em semblava una aberració insalubre, però ara fredament em sembla poc. Ser txec no ha de ser gens fàcil, i tinc molts motius per pensar-ho.

Per començar, la disponibilitat d’ALPISTE. No és que no m’agradi la paraula pinso, però no queda tan etílica. A les onze comencen a obrir els primers bars-restaurants. Les cafeteries obren força abans, i en moltes d’elles ja podem trobar exemplars fantàstics de lager txeca. Sense anar més lluny, el meu primer contacte amb la cervesa bohèmia va ser en una cafeteria de nom Kavárna Liberal, al barri de Holešovice, a Praga. Era molt d’hora, però l’ànsia per tastar va poder amb mi. Tenia la NECESSITAT de regar l’estómac amb alguns dels brous que per allà s’oferien. Seré franc: em vaig sentir una mica drogoaddicte, crec que el rellotge no marcava ni les deu del matí, però duia mesos llegint meravelles sobre la famosa pivo. Vaig començar demanant una desítka (una cervesa de deu graus plato, més o menys un tres i mig per cent d’alcohol) de la micro Únětický pivovar. No recordava haver tastat mai res tan bo amb tan poc alcohol. El preu també era dantesc: un euro i deu cèntims per mig litre. Vaig acompanyar-ho d’unes salsitxes amb pa, rave picant i mostassa antiga. Encara em vaig sentir més malalt quan, vint minuts després, demanava la segona pinta, aquest cop de Únětický 12º, acompanyada d’un formatge Hermelín marinat amb ceba i pebrot. Els anglesos tenen un mot molt adequat a la sensació que vaig tenir bevent-me la segona pinta: foodgasm. En aquell moment vaig saber, positivament i sense cap mena de dubte, que, de viure en aquell indret, tindria serioses dificultats per no passar-me el dia de hospoda en hospoda.
Únětický Pivovar
La cosa no millora quan avança el dia. Els txecs, en comparació amb els països del sud d’Europa, dinen d’hora. A les dotze molts ja tenen el plat de Guláš sobre la taula, o la tradicional sopa de bolets, patata i llet agra anomenada Kulajda. M’havien dit que a la República Txeca no es menjava bé. Suposo que es referien a bé de colesterol i greixos animals, perquè a nivell de gaudi palatal jo no hi vaig trobar cap «però». El problema era el de sempre: em veia obligat per forces que escapaven al meu control a fer maridatges continus entre diferents cerveses i plats. Des de l’estofat amb cervesa negra Svijany fins al formatge marinat acompanyat d’una caramelosa Benedikt IPA, passant per salsitxes regades amb cervesa de blat Primátor o ànec rostit maridat amb la deliciosa Světlý Ležák del Vinohradský Pivovar. Si he de dir alguna cosa dolenta de l’oferta gastronòmica és la falta d’opcions veganes. Si bé es pot ser vegetarià (fins a cert punt) tirant de formatges i amanides, ser vegà a la República Txeca ha de ser un absolut suplici, amb poques excepcions més enllà dels locals dedicats a aquest tipus de cuina. Vaig estar a diversos llocs on tots i cada un dels plats de la carta contenien productes animals. Sense ser vegetarià, trobo que no costaria res incloure opcions pels que no volen menjar derivats càrnics. Però bé, estic parlant de cervesa. No voldria desviar-me.
Vinohradsky Pivovar
Imagineu: no són ni la una del migdia. Fent comptes, veig que el que és normal a aquesta hora sense portar el fre posat és haver begut ja quatre o cinc gerres de cervesa. Això són més de dos litres, el que deixa ja lluny el llindar de seguretat de la OMS. Definitivament, em sembla heroic viure en un lloc així i fer com si no passés res, com si fos un lloc normal. No, un lloc així no és normal. És el paradís i l’infern, és aquella migdiada absolutament plaent que se’n va de les mans i t’impedeix fer res durant la resta del dia.

Crec que el millor a aquestes alçades del dia és no beure més durant una bona estona. El millor quan s’està descobrint una ciutat és passejar-hi, llegir, i visitar algun museu. La imatge de ionqui d’un mateix portant cinc gerres de cervesa a sobre poc després del migdia frena la ingesta, però després d’un parell d’hores de caminada arriba l’hora de descansar. Set, calor, BARS A CADA RACÓ... Al final un engega a pastar la moderació. És una setmana, són vacances. I amb cerveses que no passen del quatre per cent d’alcohol tampoc passa res per excedir-se una mica.

És divertit provar d’integrar-se al teixit cultural d’un territori. Jo vaig posar-me a llegir “el bon soldat Svejk”, una obra cabdal de la literatura txeca que versa sobre un soldat inútil que gràcies a aquesta faceta surt airós de situacions límit. Fins al punt en el que el lector dubta de si Svejk (nota) és realment inútil o un geni (o les dues coses). És una mica el mateix que penso sobre el panorama cerveser a la ciutat. No sé si de tan bo, és terrible. Tornant al tema... llegir i beure cervesa és una combinació que no està suficientment instaurada. Es fa rar veure algú bevent i llegint, ja que el etanol sempre ha anat relacionat amb la disbauxa, l'extraversió, o en casos solitaris, amb ser un malalt del cap. Però jo, pocs plaers a la vida trobo tan accessibles i gratificants. La immersió en el llibre, la qualitat de la cervesa i l’ambient agradable i acollidor del pub em van obligar a demanar una segona gerra. Era el tercer litre, i al sol encara li quedaven dos pams llargs per arribar a l’horitzó.

Ara podria parlar sobre activitats de tarda. Des d’anar a l’òpera estatal a veure Don Giovanni fins a quedar amb un company i beure no menys de sis gerres més de cervesa, o quedar amb un grup de desconeguts i descobrir una altra de les grans facetes de la cervesa: la sociabilitat. Vaig provar totes les opcions i totes em van semblar molt bones. Em vaig prometre no tornar a practicar la de les sis gerres més per pura salut mental (i hepàtica), però sé que si torno i torno a quedar amb gent així d’interessant i així de txeca en el sentit més cerveser de la paraula (encara que sigui d’adopció), m’entregaré de nou a una vetllada on parlarem de l’existència, d’arreglar el món, i d’altres temes que seria poc prudent de reproduir en un text públic.
Òpera estatal de Praga
Arriba la nit. El moment cerveser per excel·lència. Definitivament no ha de ser fàcil ser txec a no ser que siguis metge. Potser ni la professió et pot salvar. Quants metges coneixeu que fumin? Jo uns quants. La cervesa, segons com, és una arma de doble fulla. Sense voler frivolitzar sobre l’alcoholisme, he de dir que vaig quedar embadalit al veure de quina manera bohemis i moravis bevien cervesa a les tavernes passada l’hora del sopar (potser abans també, però no m’hi vaig fixar). Em refereixo a la quantitat, sí, però també a la manera. Tots sabem que la cervesa fa molt per ajudar-nos a «sociabilitzar». Tot i això, solem «sociabilitzar» de forma “endogàmica”: amb els nostres amics, família, companys, o almenys dins els nostres cercles. No ens sol agradar massa que s’envaeixi el nostre espai. Però em van comentar i vaig poder veure com a alguns indrets al centre d’Europa la cosa era diferent: Hom pot plantar-se a un bar, sense conèixer a ningú, i tenir una jornada etílica memorable amb desconeguts. 
De fet, és habitual seure en taules ocupades (sempre demanant primer permís) i, després de trencar el gel amb qualsevol tonteria, començar a xerrar gerra rere gerra. Per entendre’ns: seria com un polvo d’una nit, d’aquells on ningú demana el telèfon i de vegades ni tan sols el nom de l’altre, però sense l’intercanvi de fluïds. Com a mínim de forma controlada i voluntària. El panorama és entre dantesc i absolutament envejable. Perquè, no ens enganyem, passejar-se sol pels bars implorant companyia al nostre territori dóna una impressió sòrdida, inquietant, i sospitosa. Fa marginat i fa malalt. Allà no. Apurant el dia i després d’haver perdut el compte de gerres i de cops que havia anat al WC, vaig entrar a un dels locals més típics del centre de Praga: U Zlatého Tygra. 
Estava ple, a rebentar, i us puc jurar “for the old gods and the new” que mai a la vida he vist servir tanta cervesa. Hi havia un home encarregat de, sense tancar l’aixeta, servir Pilsner Urquell sense aturar-se un instant. Només tenien Urquell. Fresca, deliciosa. No tenia temps d’oxidar-se el més mínim, un barril no durava ni mitja hora. Un altre home s’encarregava, amb presses, de netejar gots, esbandir-los, i passar-los per aigua amb gel. Finalment, dos o tres cambrers agafaven les gerres a desenes i les repartien, sense necessitat que ningú les demanés, per les moltes i llarguíssimes taules repartides per les diferents estàncies del local. Tot funcionava com un rellotge suís. Tot era un perfecte engranatge, una màquina, una factoria en cadena. La gent reia, brindava, cridava Na Zdraví sense cessar. Jo m’ho mirava amb enveja des d’un racó. L’única cosa que em coïa era no saber txec per no poder-me afegir a qualsevol de les taules i parlar d’aneu a saber què. Allà s’hi barrejava gent de tot tipus: joves, de mitjana edat, ancians... homes, dones, parelles, grups d’amics, desconeguts... de tot. Fins i tot buscant una mica per internet llegeixo que Bill Clinton va anar a calçar-se una Urquell a aquest bar.
Havel, Clinton, Madeleine Albright
Sense anar massa ebri però notant tanta canya durant el dia, decideixo posar fi a la jornada. Em poso música i camino feliç pel centre fins al Teatre Nacional, on m’espera el Tram nº 22. En 25 minuts sóc a l’hotel, preguntant-me què seria de mi en una ciutat així. Vaig preferir adormir-me abans de respondre-ho. 

Nota: 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada