Història: Roma antiga

Europa prerromana

Tal com ja ho hem dit més amunt, hi ha una mania bastant generalitzada en tractar la història com un arbre genealògic. Es tracta de trobar l’inventor de qualsevol cosa, d’erigir-lo en precursor indiscutible i de rastrejar la història a la recerca dels seus seguidors, alumnes i/o deixebles. En podríem dir un complex de paternitat o alguna cosa que, semblantment, ens referís a la carència de figura paterna. Però no som qui per establir semblants neologismes psiquiàtrics.
Nosaltres no som historiadors, però ens va sobtar, ja fa molts anys, quan ens vam assabentar que més d’un invent decisiu per al progrés de la humanitat s’havia fet completament fortuïtament i que, en alguns casos, s’havien fet de forma simultània a diversos llocs sense contacte possible entre ells.

Mentre ens informàvem sobre la història de la cervesa, ens hem trobat amb textos que en contradeien d’altres o que, fins i tot, es contradiuen ells mateixos. Per exemple, ens diuen que la cervesa fou inventada a Sumer (cosa que està per demostrar definitivament). Després, ens diuen que a la Xina també es va inventar cervesa en una època en la que el contacte entre ambdues cultures era menys que probable. En què quedem? Qui va ser el primer? Qui va ensenyar l’altre? Quin Marco Polo xinès va anar a Sumer o al revés? Quina gallina va pondre aquell ou?
Com que, repetim-ho, no som historiadors, no podem afirmar res amb autoritat. Però en qualsevol cas, la nostra idea és que ningú en particular no inventà la cervesa; ni la cervesa, ni el formatge, ni el pa, ni la pintura, ni el vi ni cap cosa d’aquestes. Cadascú elaborava aliments amb el que trobava al voltant seu. Si hi havia ordi, feien pa i cervesa, si hi havia vinya, feien vi, si hi havia cafè, l’infusaven (més recentment).

Els pobles preromans:
Tot plegat per dir que, independentment del que es feia a Mesopotàmia o a la Xina, a Europa existeixen proves que hom feia cervesa cap a 1500 aC. Concretament, a Dinamarca s’ha descobert un recipient d’escorça cosida amb restes d’una beguda feta de la fermentació de cereals, mel, baies i Murtra .

En aquelles èpoques, l’edat de Bronze, la cervesa era molt probablement la beguda que més es consumia a tot Europa tret de Grècia i del sud d’Itàlia on el vi era rei. Per tant, per referir-nos a l’àrea d’influència de la cervesa, no podem parlar de "pobles nòrdics" puix que el Nord d’Itàlia i a la península ibèrica també estaven poblades de "bevedors de cervesa".
És possible doncs que els nostres predecessors en les nostres terres tinguessin rastres culturals comuns amb els pobladors de terres situades més al Nord. Podríem doncs deduir el paper de la cervesa a Catalunya a l’edat del Bronze, del que ostentava entre els Celtes, els Escandinaus, els Normands i els pobles germànics.

En aquestes cultures, la cervesa era la beguda sagrada dels valents, dels herois, dels guerrers. En definitiva, era com una espècie de mitjà d’exaltació de les virtuts reputades masculines. En el paradís d’aquests pobles guerrers i bel•licosos, els Déus procuraven que les copes i les banyes dels morts en honor sempre estiguessin plenes de cervesa i, algun cop, d’hidromel. (Recordem que, a Egipte, l’ofrena líquida per excel•lència era la cervesa.)

En la pàgina dedicada al glossari hem dit que els Celtes bevien cervesa sota el nom de KHORMA i tot sovint feien servir banyes d’animals com a recipients ad-hoc o un bol comú. En aquella pesada cervesa de forment, solien barrejar mel (que augmenta la taxa d’alcohol, dóna gust i conserva el beuratge). Per afavorir la conservació i millorar el gust, també afegien escorça de roure i alguna vegada suc de moixera de guilla (Sorbus Aucuparia). Ens refereixen sense que puguem verificar que en JULI CÈSAR va qualificar aquesta beguda de "deliciosa i amb raça". En qualsevol cas, el conqueridor romà aprecià aquella beguda fins al punt que descobertes arqueològiques han fet aparèixer que alguns rics romans tenien cerveseria pròpia en les seves vil•les. (Suposem que a la zona de Bèlgica d’on és el nostre informador)

La cervesa era concebuda per alimentar i per entrar en embriaguesa, estat del mascle tornat victoriós de combat. Va ser el cristianisme que va condemnar la borratxera com a celebració i com a libació. I no exactament per motius morals - per bé que la Bíblia condemna l’ús abusiu de l’alcohol - sinó perquè no li fou possible (almenys al principi) recuperar aquest fenomen eminentment pagà.

En algunes cultures no-cristianes actuals i passades, hom considerava i considera que l’accés a estats d’ànims o de consciència alterats per mitjà de pocions, herbes, bolets o alcohol, perfectament lícit i desitjable o recomanable.

Testimonis romans:
Els Romans conegueren la cervesa. Originalment, eren bevedors i fabricants de vi, però lluny de la metròpolis i lluny de les zones on el raïm es feia amb facilitat, s’adaptaren. Hom ha trobat evidències arqueològiques del fet que els Romans arribaren a fer-se la cervesa a l’actual Bèlgica i a Anglaterra (Verulamium).

Tot i que era una especialitat importada, a Roma, ciutat cosmopolita per excel•lència, es bevia cervesa. Concretament, la plebs en bevia perquè resultava més barata que el vi. Era aspra i rasposa. La feien amb forment, civada o sègol i l'endolcien amb dàtils i mel i l'amargaven amb absenta (Artemisia absinthium).

El consum, però, fou prou important perquè, l'any 83, l'emperador Domicià ordenés arrencar les vinyes de tots els terrenys on es poguessin cultivar els cereals. L'oposició frontal dels pagesos i terratinents li feu derogar dita llei. Aquesta oposició quedà immortalitzada per un grafit escrit en les parets de Roma en el que el raïm li diu al cereal o a l’emperador:

Malgrat que em devoris fins a l'arrel, cabró, donaré prou fruit per fer una libació sobre el teu cos degollat.

En les parets d'algunes botigues de Pompeia, el visitant pot observar unes pintures representant unes tavernes. En una d'elles, hom pot veure com quatre soldats brinden amb uns recipients que no són els habituals del vi: Tal vegada sigui cervesa...

TÀCIT va comentar que les tribus germàniques bevien un licor (un líquid) fet a base de forment o d’ordi i PLINI va escriure:

Les nacions de l’oest tenen la seva pròpia beguda intoxicant feta a base de gra remullat en aigua; hi ha moltes maneres de fer-ho a la Gàl•lia o a Hispània que reben múltiples noms, tot i que el principi és el mateix. Els Hispans ens han ensenyat que aquests licors es conserven bé.

PLINI EL VELL (Caius Plinius Secundus, 23-79dC) dit EL NATURALISTA ens conta encara que els Hispans s’embriagaven amb una beguda anomenada CELIA o CERIA que produïen en petites quantitats domèstiques utilitzant el llevat de la fermentació precedent per a fer la següent.

Les qualitats de conservació quedaren augmentades gràcies a l’art de fer bocois de fusta. (En efecte, la fusta, especialment la de roure, conté tanins que actuen de bactericida) Mentre Grecs i Romans conservaven les seves coses en àmfores de terra cuita, els altres pobles desenvoluparen l’ús de la bóta. En 21 dC, ESTRABÓ refereix haver vist bótes de fusta al Nord d’Europa:

els Celtes són fins fusters i els seus bocois són més grans que les cases.

Però algun Romà no aprecià la cervesa: En Juli Cèsar li trobà que tenia "raça", però l’Emperador JULIÀ (331-363 si no ens equivoquem) que la tastà a Brittània li consagrà aquest vers:

Qui et va fer i a partir de què?
Per Bachus el veritable, no et conec
Ell fa olor de nèctar
Però tu fas pudor de cabra.

(notem que en alguns casos, la cervesa feta malbé pot tenir gust de cabra – Àcid gras Caprílic, classe 6 de la llista de gustos a la pàgina sobre tast).
(Com que traduïm, hem suposat que es tractava de l’emperador Julià, descendent de Constantí. Però no estem segurs atès que difícilment podria jurar per Bacchus donat que, poc abans, Constantí havia decretat que el cristianisme seria la religió oficial. En el cas que fos Juli Cèsar l’autor d’aquest versicle, li podríem dir com aquell Valencià a Jesús : Senyor m’agrà perquè t’aclares !(per allò que hem citat a la pàgina anterior)