13. EL FETGE
És el gran laboratori del nostre organisme. Deien els Assiris que hi residia la vida. Pesa aproximadament 1.700 grams, encara que pot arribar a pesar fins a 5 quilos quan està ple de sang. Està format per 30.000 milions de cèl lules.
Però és un dels òrgans que té pitjor premsa. A ell li tirem la culpa de gairebé tot. El problema és que té tanta feina, té tantíssimes coses a fer que és difícil que de tant en tant no cometi algun error. Realitza moltes més de 500 funcions conegudes. I se sospita que intervé en moltes altres. Treballa en una estreta col.laboració amb el pàncrees i amb la vesícula. Se l'ha anomenat el majordom del cervell. I realment ho és en bona part. És summament útil. Summament actiu.
Està situat a la dreta, una mica per sota de les últimes costelles, per tenir una mica de protecció. Està format per lòbuls. I la seva activitat és tan gran que cada minut passa per ell ni més ni menys que litre i mig de sang. El fetge, a més, té una funció de magatzem importantíssima. Emmagatzema glucosa, és un banc de vitamines, és una fàbrica de colesterol; fabrica també proteïnes plasmàtiques, i produeix sals biliars que desfan els greixos. És, per si fos poc, una perfecta depuradora. Constitueix també una planta de desintoxicació. I una factoria de coagulants. Total: un complex industrial de la química. I no podem oblidar que és com una autèntica esponja de sang.
Està compost com dèiem, per 30.000 milions de cèl lules que totes juntes actuen en cada missió. Són els hepatòcits. Una de les seves funcions és la formació de bilis, l'acció de la qual possibilita la digestió dels greixos. Com que a més té una situació estratègica dins de l'organisme, amb unes comunicacions fonamentals, pràcticament filtra tots els productes que ingerim. És una de les seves grans missions: desintoxicar l'organisme d'algunes substàncies tòxiques, barrejant-les i retirant-les després amb algun sistema químic. Realitza a més tots els processos per la demolició dels components dels aliments, degradant i recomponent.
Una altra funció importantíssima del fetge és la de servir de magatzem tant de vitamines com del que ens sobra de la transformació dels hidrats de carboni: el glucogen. El guarda el fetge, per si en algun moment determinat tenim necessitat imperiosa de recórrer a una energia extra. Per si fos poc, també serveix d'esponja sanguínia, de manera que també és una mena de reserva de sang.
La secreció biliar és la funció del fetge per excel.lència. Les cèl·lules del fetge secreten diàriament al voltant d'un litre de bilis.
La secreció és més gran durant el dia que durant la nit. Les cèl·lules del fetge, els hepatòcits, estan segregant bilis permanentment. Per això es va acumulant en una mena de bossa: la vesícula biliar. I d'aquí, intermitentment, i d'acord amb la nostra alimentació, la vesícula va vessant bilis a l'intestí. Una de les facultats notables del fetge és que pot, a partir de greix, de carbohidrats o de proteïnes, formar glucosa i portar-la a la sang quan fa falta.
Entre totes les funcions que el fetge té, a més d'assimilar gairebé totes les vitamines, n'hi ha dos que li solen donar treball suplementari i que s'han de limitar, sobretot si hi ha indicis que el fetge no està del tot bé. El que més feina li costa és desfer-se dels greixos i desfer-se de l'alcohol.
El fetge es pot veure afectat de moltes maneres. Però la més comuna, la més popular és l'hepatitis, tant en la seva forma aguda com crònica. La seva freqüència és de tal importància que és avui un dels grans problemes de salut pública.
Ha de fer-se inicialment una aclariment de gran interès. En primer lloc cal saber que el fetge, quan emmalalteix, no sol produir dolor. Hi ha excepcions, és clar. Però quan es manifesta dolor, sol ser de la vesícula, no del fetge. A més el fetge té una facultat impressionant: i és que té una capacitat de treball molt superior a la que l'organisme necessita. Així que encara que estigui lesionat, pot seguir amb les seves funcions. Per si fos poc, és un dels òrgans que té una major capacitat de regeneració. S'ha fet clàssic l'exemple: si extirpem tres quartes parts del fetge, en unes poques setmanes, tornarà a estar com abans, gràcies al seu teixit de suport. Això vol dir que si un fetge emmalalteix, el pacient triga molt en adonar-se'n. Per què?. Doncs perquè per una banda, no fa mal i, de la'ltra, com que té més capacitat de les necessàries, les funcions segueixen realitzant-se, tot i estar malalt. I finalment, tot i que se'n destrueixi bona part, la seva capacitat de regeneració farà que no hi parem atenció. Per això, quan ens en adonem i anem al metge, és quan la malaltia ja està instal.lada. D'aquí la importància de la prevenció.
Excepte la cirrosi, quan el fetge emmalalteix, ho fa en forma d'hepatitis, és a dir, com una inflamació o infecció causada per tres agents.
Alcohol,
medicaments o tòxics i
virus.
Les hepatits que causen preocupació en els ambients de prevenció són les víriques.
Hi ha diversos tipus de virus que causen la hepatitis. I com quela simptomatologia és semblant cal determinar mitjançant analítica quin virus n'és el causant.
La Hepatitis A és endèmica a Espanya, s'associa amb la falta d'higiene i deficiències dels sanejaments de grups de població. És l'hepatitis que causa veritables epidèmies. El malalt o portador del virus l'elimina per la femta. Si no hi ha un correcte tractament de les aigües, és possible que aquest virus multiplicat arribi amb el risc a una horta, contamini fruites i verdures i així torni a iniciar una cadena d'infeccions.
La Hepatitis B és una malaltia greu, causada per un virus cent vegades més contagiós que el del SIDA. Es transmet a través de tots els líquids orgànics, sang, saliva, semen, llàgrimes, altres secrecions, teixits infectats i per agulles contaminades. Inicialment afecta només al fetge, però pot també estendre a altres òrgans. En un percentatge que es calcula del 25% dels afectats es cronifica produint-se una insuficiència hepàtica, cirrosi fins i tot un procés cancerós.
La Hepatitis C, es presenta avui com la més perillosa, perquè així com davant de l'hepatitis B es disposa de vacuna, no n'hi ha contra la C, que resulta molt més virulent.
La Hepatitis D està causada per un altre virus, però necessita, per poder infectar,trobar-se en presència del virus B. Per això els qui més la pateixen són els grups de risc de l'hepatitis B i especialment els drogoaddictes que comparteixen xeringues. Però no en aquells individus que han estat vacunats contra l'hepatitis B. Ja han aparegut les hepatitis E i G, que per cert conviuen amb nosaltres a l'estat espanyol i ha estat identificat en el 30% de totes les hepatitis cròniques.
Sense cap dubte, qualsevol de les hepatitis mencionades amb anterioritat, s'agreuja enormement en aquells individus alcohòlics.
Una de les patologies més temudes del fetge és la Cirrosi. La paraula és curiosa. Hi ha qui la fa derivar de squirros, que significa dur, precisament per la duresa del teixit fibrós. Però també hi ha qui la fa derivar de cirrus, que significa groguenc, característic color de totes les malalties hepàtiques. Els dos orígens poden ser possibles. És una afecció crònica i progressiva del fetge i està associada en gran mesura al consum d'alcohol.
Com ja havíem apuntat amb anterioritat, el fetge té la particularitat de regenerar-fins a dues terceres parts. Per això, si per qualsevol circumstància perd una part de si mateix, és capaç de regenerar-se a una velocitat considerable.
En la nostra vida diària podem agredir al nostre fetge de moltes maneres. Bé per infecció que n'acaba destruint una part, o bé perquè el fem treballar de més per l'abús d'alcohol, fàrmacs o altres substàncies químiques que ha de filtrar. Llavors intenta recuperar-se. Però si la destrucció és gran, el que fa és posar-se a si mateix un pedaç del seu teixit de sosteniment, el mesènquima, que és un teixit fibrós, com el de les cicatrius, que resulta inservible. És així com el fetge va perdent facultats, perd les cèl·lules que li serveixen i les va substituint per teixit inútil. El problema és quan aquest teixit és molt gran. El fetge va creixent per aquest teixit de sosteniment afegit. I aquest creixement va oprimint les venes que el travessen.
Comencen els problemes seriosos. Una petita destrucció fa augmentar la seva mida. I quan la sang no es depura prou en el fetge, s'hi acumulen substàncies tòxiques, com amoníac, i si aquest amoníac arriba al cervell, els problemes poden ser molt més greus.
El subjecte afectat tindrà una somnolència constant. És la cirrosi. Per cirrosi, doncs, hem d'entendre l'estat final que condueix una sèrie de processos del fetge, que desorganitzen la seva estructura pel creixement del teixit de sosteniment, trencant l'equilibri de la seva funció i per tant tots els processos que depenen del fetge.
El procés de la cirrosi és lent. I si recordem que es tracta d'una destrucció del teixit, hem de saber que és irreversible, i només es poden prendre mesures perquè el procés s'aturi.
A poc a poc l'alcohol va eliminant la gana en l'individu malalt, de manera que no hi ha compensació. El fetge, amb les calories buides de l'alcohol, treballa i treballa. L'alcohòlic acaba essent prim perquè no menja. Si pateix cirrosi, serà prim, però com el seu fetge haurà crescut, tindrà l'abdomen voluminós. És la definició clàssica: "la cirrosi inunda per baix però desseca per dalt", o com diu el refrany "ventre gros i cara prima".
El fetge, en tant que òrgan complex que és, té, lògicament, un tracte delicat. Quant hi hagi la més mínima lesió hepàtica s'ha d'evitar sotmetre'l a una sobrecàrrega. És el moment d'eliminar totalment l'alcohol de la dieta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada