Els noms de la cervesa. Estat de la qüestió 1

L’estat de la qüestió. 1

La majoria de les coses que hem pogut consultar per Internet solen ser de segona ma. I ho sé per ser l’autor de l’original que moltes pàgines i blocs en castellà que comencen per alguna cosa com:

Existen varias versiones:
• Una, según Coromines, dice que «cerveza» proviene del francés cervoise y que éste a su vez proviene del latín cervisia (o cerevisia) que a su vez vendría de un raíz celta, cognado con el galés cwrw y el gaélico coirm.
• Otra, de Duboë-Laurence y Berger (El Libro del Amante de la Cerveza), sugiere que cervoise viene de cerevisia pero luego añaden que esta voz vendría de Ceres, diosa latina de la tierra y los cereales, y de vis, la fuerza. En cualquier caso Coromines afirma que cereal proviene de cerealis, que designa aquello perteneciente a la diosa Ceres.
• Otra dice que se ha conservado el nombre con que la designaban los celtas, y que cerveza viene de la voz cerevisia que es en realidad celta. En todo caso, la raíz común es fácilmente apreciable en sus voces gallegas, "cervexa", portuguesa, "cerveja", catalana, "cervesa" y española.

La referència a Coromines i a Duboë-Laurence es troba en la web sobre cervesa que vaig fer en 1999. Ha plogut molt des de llavors.

Cal dir que no hi ha res definitiu i que només podem parlar de l’estat de la qüestió d’una cosa bastant fluctuant i transitòria.

El cas és que no hi ha pràcticament cap dubte que la nostra CERVESA procedeixi de la CERVISIA llatina. Les divergències apareixen quan volem saber d’on procedeix CERVISIA.

Durant molt de temps, molts autors han seguit disciplinadament i una mica a cegues l’opció d’Isidor de Sevilla que, al segle VII, va suggerir que CERVESIA procedia de CERES.

(Sant Isidor de Sevilla, va ser l’autor de Les Etimologies, nom amb el qual es coneix la seva obra anomenada Originum sive etymologiarum libri viginti, considerada una de les recopilacions medievals de cultura clàssica més importants. Es tracta d’un conjunt de volums que recull el saber de l'època per temes i que per tant funciona com una enciclopèdia. L'obra va ser encarregada per Brauli, bisbe de Saragossa, a l'any 627. Aquest bisbe va dividir-la en els vint llibres de què consta. El títol procedeix del fet que per cada terme estudiat, es proposa una etimologia i algunes cites dels autors clàssics que el van tractar.)

La citació seria: (Llibre XX, apartat III)
[17] Cervisia a Cerere, id est fruge vocata; est enim potio ex seminibus frumenti vario modo confecta. [18] Caelia a calefaciendo appellata; est enim potio ex suco tritici per artem confecta. Suscitatur enim igne illa vis germinis madefactae frugis ac deinde siccatur et post in farinam redacta molli suco admiscitur, quo fermentato sapor austeritatis et calor ebrietatis adicitur. Quae fit in his partibus Hispaniae cuius ferax vini locus non est. Fex dicta, quod sese vasis emergendo adfigat.

La primera frase és la que mana: Cervisia procedeix de Cereal (algú ens ajudarà en la traducció...). Aquesta versió ha estat, com deia seguida i repetida però molt poc criticada. Fins al punt que Coromines l’adopta (no sense reserves) en el nostre diccionari etimològic i que treballs seriosos com el d’Alejandro Valiño de la Universitat de València citen sense ni tant sols discutir-ho. Com que jo no sóc etimòleg però que la cosa m’interessa, aporto el que he anat trobant per ací i per allà en contribució a la discussió.

El cas és que aquesta etimologia no és gens apreciada entre els etimòlegs anglosaxons. Argumenten que Isidor de Sevilla va abundar en la tendència general de la seva època de considerar tots els llenguatges no llatins com procedint d’aquesta llengua, com formes bastardes o espúries del llatí entenent que el llatí era La llengua per excel•lència. Amb aquesta premissa era doncs necessari buscar arrels llatines en totes les paraules de tots els llenguatges. Avui en dia sabem que tal mètode és radicalment incorrecte. Però no he trobat cap més arguments en contra d’aquesta etimologia que, evidentment, te les seves pegues però que em sembla seguir tenint alguna opció de ser possible.

Personalment, no veig cap inconvenient en acceptar que CERVESIA es remunti a CERES. Només em faltaria que algú m’expliqués l’afegit –VISIA que segons Coromines procediria de VIS, el vigor, la força. En aquest cas, CERVISIA seria el “vigor de Ceres” o allò que ve de Ceres i dóna vigor...

Altrament, Valiño ens demostra, citacions a la ma, que la cervesa tenia molt poca consideració entre els romans:
“En todo caso, este texto [Tàcit, Germani 23,1]revela algo que se repite constantemente en las fuentes romanas: el tratamiento peyorativo de que es objeto la cerveza, considerada como una bebida mucho más vulgar que el vino.” (Pomoerium 6 2007-8 ISSN 0945-2354)

Essent així se’m fa difícil entendre com poden anomenar aquest “vini corruptus” “vigor de Ceres” oi més quan autors com Tàcit en denuncien el consum immoderat que en feien els Germànics. No s’entén massa que aquesta beguda pogués ser d’algun Déu, ni que fos la Deessa de les messes.

Coromines era un home molt savi i prudent i ja apuntava en la direcció que sembla que segueixin la majoria dels etimòlegs:

Sembla més raonable admetre que els romans, que eren principalment bevedors de vi, manllevessin el nom d’aquesta beguda dels pobles que sí l’apreciaven i la tenien com a beguda principal quotidiana, per a libacions i fins i tot de caire religiós.

No sé quina seria la citació llatina més antiga que tinguem de la paraula CERVISIA. I valdria la pena saber si és anterior o posterior al contacte dels romans amb la Gàl•lia cèltica. En qualsevol cas, sabem que Roma va “romanitzar” molts mercenaris enrolant-los en els seus exèrcits. També sabem que molts d’aquests mercenaris van anar a viure a Itàlia important en aquell país algunes de les seves costums. Se sap del cert que el consum de cervesa a Roma en una època que no puc precisar, era ingent fins al punt que un emperador va manar arrencar vinyes per poder plantar ordi. Una decisió que va aixecar molta pols i pessigar molts ulls de poll. No seria doncs d’estranyar que la paraula per a designar la cervesa procedís d’algun idioma no llatí vehicle de comunicació d’alguna de les importants comunitats estrangeres d’Itàlia.

Els etimòlegs apunten cap als Celtes.

Ara em posaré una mica docte. Els especialistes em perdonaran i pot ser que fins i tot em corregeixin, i els altres, si volen ens poden seguir en el curiós viatge en el passat de la paraula CERVESA.

Sembla que les paraules tenen una estructura consonàntica bastant fixa que es pot rastrejar en el temps. Alguns idiomes tenen una escriptura consonàntica, la qual cosa significa que només s’escriuen les consonants, mentre que les vocals depenen del context gramatical. Un idioma l’escriptura del qual funciona encara així és l’hebreu (en el que la qüestió de les vocals es resol mitjançant un sistema afegit de puntets).

Posidoni d’Apamea (135-50 aJC) ens refereix, (per mitjà d’un altre autor, Ateneu) que els Gals bevien una poció de cereals anomenada CORMA. I Plini el Vell que va viure entre els anys 23 i 79 dJC ja ens parla de CERVISIA en la seva Historia Naturalis. És doncs acceptable que entre aquestes dues èpoques s’introduís la paraula CERVISIA en l’imperi romà.

Podem suposar que l’estructura consonàntica de CORMA és KRM i que la de CERVISIA, que molt possiblement s’ha de pronunciar KERVISIA, sigui KRV o KRVS. La primera estructura podria haver donat o estaria en l’òrbita consonàntica del COIRM irlandès [KRM] o del CURMI Gàl•lic [KRM] ambdues paraules significant CERVESA i ambdues en idiomes del grup cèltic. Aquesta estructura podria procedir d’una arrel protocelta *KORMI (l’asterisc significa que no es té cap constància escrita de l’existència d’aquesta paraula però que es pot inferir la seva existència d’un grup de paraules posteriors) d’estructura també KRM que, a la seva vegada podria procedir d’una paraula proto-indo-europea com *KERM [KRM altre cop]. Aquest *KERM també podria trobar-se a l’origen d’altres veus com ara el rus KORM (farratge), el vell eslavònic KRMA (aliment) o el mateix llatí CREMOR (brou o farineta).

Ens faltaria saber que signifiquen *KORMI i *KERM. Sembla però que se situen en l’àmbit del menjar, especialment dels cereals.

Fins ací, hem estat veient com l’estructura de les paraules KRM es mantenia fixa mentre que les vocals canviaven. Aquestes variacions són molt fàcils d’imaginar: en Balear-Català-Valencià, per exemple tindríem una cosa similar quan veiem que la paraula LLONGANISSA té la variant meridional LLANGONISSA o com l’ ENSAÏMADA balear presenta la variant continental ENSIAMADA. També podriem citar el GENOLL que segons on anem passa a ser GINOLL, JONOLL o JUNOLL així com el SENYOR que fàcilment sentim pronunciar SINYOR. En tots els casos, l’estructura consonàntica no ha canviat mentre que les vocals han viatjat a plaer.

El que podríem trobar menys freqüent o més difícil seria un canvi d’estructura consonàntica com el que se suposa que s’ha produït entre KRM i KRV. Ací és on aquesta teoria flaqueja una mica: s’ha trobat un fenomen similar per a estintolar-la:

Sembla que un canvi generalitzat s’hagi produït en el Cèltic Britànnic durant o just després de l’ocupació romana entre els sons “M” i “V”. Per exemple, els reialmes britànnics de DUMNONIA (actual comtat de DEVON) i DEMETIA (al país de Gales) es convertiren respectivament en DEVON i DYFED (pronunciar duvv-ed). No tenim més exemples d’aquest “canvi generalitzat”. Si algú ens en forneix, fantàstic. Però aquesta seria la feblesa d’aquesta opció teòrica: hi ha més exemples? Amb dos exemples no podem considerar que un canvi és generalitzat... Però la teoria és plausible.

Com dèiem, aquest canvi s’ha d’haver produït per nassos entre la citació de Posidoni i la de Plini el Vell. O sigui, entre el segle II aJC i el segle I dJC. Hi ha temps! Posidoni va dir que els Celtes del sud de la Gàl•lia bevien una poció feta de cereals i mel anomenada CORMA, mentre que Plini, al mateix producte de la mateixa zona, li va dir CERVISIA.

Bé, la teoria tépossibilitats. Però al meu entendre és feble i incompleta. Ja he dit perquè feble, i la trobo incompleta perquè no ens explica el sufix –ISIA. Hem passat de KRM a KRV, però què passa amb el –S? No ho explica ningú al meu coneixement.

Així doncs, tenim dues teories:
-Una que sembla en pèrdua de velocitat al menys entre els etimòlegs anglosaxons que faria procedir CERVISIA de CERES i de VIS. Aquesta teoria te llacunes per omplir.
-Una altra, també prou llacunar, que faria venir CERVISIA del Gàl•lic CORMA.

Finalment, un apunt per als seguidors no-crítics. Algú ha dit que CERVESA vindría en primera instància del vell Francès CERVOISE. No veig el perquè! O al menys, s'hauria de demostrar. Pot ser perfectament que CERVOISE, CERVESA, CERVEXA i CERVEZA procedissin tots en paral·lel de CERVISIA sense que s'establís cap mena de jerarquia com passa en dotzenes d'altres paraules d'orígen llatí que han passat als idiomes romànics cadascú per la seva banda.

Espero els vostres suggeriments amb curiositat.
Salut.