20 de setembre 2014

Degustació - Westvleteren 8

Westvleteren 8

Abordo aquesta avaluació amb molt de respecte i fins i tot una mica d'aprensió: jo sóc d'aquells que, fa molts anys, aprofitàvem els viatges d'estudis o del que fos per tastar cerveses que llavors es consideraven gairebé exòtiques. Dins de les exòtiques hi havia aquelles de les quals sabíem que només les podríem tastar si anàvem al productor mateix. I la més misteriosa i atractiva solia ser la Trapista Westvleteren, una cervesa d'abadia que es feia en petites quantitats i que quan ja no n'hi havia només et tocava esperar a la remesa següent.
No he acabat mai d'anar a Westvleteren i per tant, durant molts anys he mirat amb enveja i una mica de ràbia aquells que sí que hi havien anat i em deien que allò era nèctar dels Deús.
Ara però, la necessitat essent una llei, els monjos de Westvleteren, per motius que desconec, han posat al mercat les seves cerveses i les hem pogut trobar a Barcelona mateix.
Encara no he pogut fer l'estudi complet sobre Westvleteren que havia promès aquí. Però reitero que el tinc pendent de fer.
La Westvleteren 8 és una de les 3 cerveses que fan en aquesta abadia. Es broua la Blonde (Xapa verda 5,8%Vol), la 8 (xapa blava, 8%Vol) i la 12 (xapa groga, 10,2%vol). Westvleteren, durant molts anys ha considerat que el seu ofici era resar, i feien cervesa per a subsistir. Durant molt de temps també, van tenir l'elaboració delegada a la broueria Saint Bernard de Watou que després produiria la St. Bernardus Abt 12 seguint la recepta que havien aplicat per a elaborar la Westvleteren 12. El resultat està molt lluny de ser el mateix cosa que fa pensar molt sobre la recepta original i sobre l'actitud que tenen els monjos davant de la cervesa en particular i davant del món en general.

Descripció:

Ingredients

Possiblement, malts Pils Dingemans i sucres liquids modificats i caramel·litzats. Fins on ens hem pogut informar, el color de la cervesa és ontingut amb els sucres i la cocció.
Possiblement llúpols nobles: Hersbrucker i també Styrian Golding.Potser Hallertau.
El llevat, fins allà on sé jo, són els mateixos que els de Westmalle, o  bé són propis però cultivats a Westmalle. Fins allà on sé, Westvleteren no te laboratori.
Presentació: ampolla de 33cl. Sense etiqueta.
Alcohol: 8% vol.
Data: 02-09-2014

Avaluació:

En destapar:
Aquesta etapa ens ofereix olors de gra i de massa de pa. Potser també quelcom de cítric.

Aspecte:
Escuma mitjanament densa, de color trencat, molt persistent i formant bones garlandes.
Color: m'adono que no el vaig descriure! A veure si en trobo una altra!

Nas 1:
Amb molta escuma: Molt bon perfil de pa, de molla densa i de crosta fresca.
Molt lleugeres olors cítriques i quelcom de fruitat molt lleu. Podem endevinar raïm verd, un no-res d'albercoc i grosella.
Sense escuma: perfil fort de pa molt fresc, de galetes digestives i de caramels i melasses.
Es nota bastant l'alcohol amb lleugeres notes de dissolvent i de raïm verd (agràs).
Tocs de fruites seques com ara nous i panses així com nabiu fresc (mirtil).
Existeix un cert to d'oxidació del qual em faig responsable: no he pogut conservar aquesta ampolla en les condicions que es mereixia. Pols.
Finalment, en matèria d'espècies podríem citar la canyella i tal vegada, llorer.

Boca 1
El cos és molt "confortable", dens, fort i poderós.
L'alcohol es nota molt bé; escalfa.
Trobem discretes olors fruitades. Potser pansa i també raïm verd.
L'efervescència és vivaç però molt ben integrada al conjunt.
Molt discreta nota salada. Quasi res.
Tocs discrets d'herba i, ara mateix, no apareix cap cítric.
També es noten molt bés les aromes de caramels i de melasses, però no es pot dir que dominin.
L'amargor apareix a la llarga, rodona i sense cap mena d'astringència ni aspror. El final és un pèl punyent i una mica metàl·lic.
Persisteix la sensació "pastosa" i l'amargo va en augment però sense arribar a cap extrem.
El perfil del malt, sorprenentment, es manifesta poc i el que domina, la sensació principal, és la de cos molt considerable.

Nas 2:
Molta escuma: Olor sòlida de pans diversos amb herba fresca i raïm verd.
Pans frescos no molt torrats, molla fina i espessa, pa de pagès sense cap fermentació àcida.
Ja apareixen olors de caramels mitjanament fets i melasses més neutres.
Trobo tons àcids que atribueixo al CO2 i altres que són més cítrics: llimona.
Sense escuma: Apareixen com a dominants les olors de caramels mitjanament fets, les de melasses.
Aquest cop, el fruitat s'expressa en préssec. També podem distingir pansa i cirera confitada.
Es poden identificar bons records de pastisseria dolça. Parlaríem de coses amb canyella i un toc de vainilla.
Diacetil, diria que no. Ni tampoc cap compost del sofre.
Tot i així denuncio un toc de pols, oxidació de la qual ja he dit que em sentia miserablement responsable.
Dins de tot aquest conjunt de característiques "calentes", hi ha un to de frescor que potser recorda la menta o, fins i tot l'anet. Afirmo la frescor però no els ingredients que queden molt en rerefons i poc identificables.
També parlaria d'algun to làctic sense cap mena d'acidesa associada.
D'acidesa n'hi ha. Molt poca i més aviat cítrica.
Finalment cal citar alguna cosa de resina i potser, buscant molt, un to de cafè.

Boca 2:
Notes de caramels, de melasses i potser quelcom làctic (iogurt?).
El cos és considerable però sense duresa.
L'efervescència ha perdut vivacitat però segueix ajudant a alleugerir el perfil "calent". També contribueixen a aquesta compensació algunes notes mentolades (aquest cop més distingibles).
L'alcohol es manifesta amb claredat i certa contundència. L'acompanya alguna cosa de dissolvent.
Molt enrera, trobaríem quelcom de xocolata.
L'acidesa només es distingeix a la llarga. La nota salada segueix mantenint-se en un marge molt discret. Però es nota.
L'amargor també té una evolució ascendent i acaba amb una nota lleugerament punyent que queda compensada al cap d'una estona per la complexa i rica paleta aromàtica aportada pels fermentables i els llevats.
En boca, els aspectes de pastisseria dolça són menys forts.
La cervesa resulta molt densa i persistent en la dolçor i l'amargor.
Malgrat la seva densitat, passa bé la set.
Presenta una agradable combinació de cos i de frescor. L'amargor treu densitat i aporta aquesta frescor.
La cervesa és en general menys contundent que la Rochefort 10, més refrescant i més bevible.
Al final, quan ja ens pensem que s'ha acabat, apareixen olors de pebre i de resina.
Astringència, no. Aspre tampoc. Diacetil, pot ser. DMS, no.

Impressió general:
Una combinació molt sàvia de densitat i de força combinades a tocs frescos que rebaixen l'escalfor. Una recepta molt ben construïda i sobre tot i curiosament, equilibrada malgrat la contundència.
Una cervesa d'hivern, escalfant, que convida a la meditació i al recolliment alhora que també ofereix una amable i alegre brillantor.

Nota:
Amb raïm verd, vull dir raïm de color verd madur. Quan vull dir raïm verd no madur, dic "agràs".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada