EN DEFENSA DELS ESTILS CLÀSSICS.
En el món de la cervesa podríem dividir els països entre els que són tradicionalment cervesers i els que no són tradicionalment cervesers. No em refereixo exclusivament al consum, sinó a una cultura cervesera completa i horitzontal: estils propis, producció centenària i temples replets de teixit humà ebri (bars, pubs, etcètera). Vivim temps corporativistes, on cada cop les diferències entre productes de gran consum són més ajustades, i en països amb tradició cervesera es generen associacions que lluiten per la defensa de la diversitat organolèptica. El cas més evident possiblement és el de la CAMRA, a Anglaterra. Introduït el tema, m’agradaria fer una pausa aquí.
Espanya i Catalunya no són territoris tradicionalment cervesers. S’hi ha consumit cervesa des de fa molts anys, i molta, però fins no fa massa la cultura cervesera hispana es reduïa a “la clarita fresquita en verano con los amigos”. No ho dic jo, ho va etzibar Cristina de Aguirre (directora d’assumptes socials a Cerveceros de España) l’any 2011 a Televisió Espanyola. No obstant, i per sort nostra, d’un temps ençà el panorama ha variat de forma espectacular. A Catalunya hi ha una febre per la cervesa, inimaginable fa només una dècada i mitja. Les multinacionals, a la seva manera, es comencen a preocupar (relativament) per la quota de mercat de les artesanes. Algunes “col·leguejant” amb elles, algunes criticant-les, i finalment altres, com AB InBev, fent les dues coses alhora. El que queda clar és que ara mateix, a casa nostra, es beu molta cervesa i es beu cada cop amb més criteri.
En tenir estils propis, el brouater d’aquí només té dues opcions: crear estils nous o crear cerveses d’altres països tradicionalment cervesers. I com que crear un estil nou implica aportar algun tret especialment distintiu (llúpols propis, per exemple) el que fem constantment és fabricar cervesa d’estils existents. No és res dolent. No tenim varietats pròpies de llúpol, no hem creat cap tècnica nova de maltejat, ni usem llevats propis; no hem trobat encara cervesa on afegir res autòcton i crear un nou estil. No passa res. Cada cop es fa millor cervesa independentment d’aquest fet. I gràcies a això la legió de beer geeks creix cada dia. Amb força. Amb les seves virtuts i també els seus defectes.
Tornem a reprendre des de la pausa al final del primer paràgraf, parlant de la CAMRA. Fa uns dies Mikel Rius va compartir un article d’opinió del diari The Telegraph anglès de fa més o menys un any (http://www.telegraph.co.uk/news/2016/03/30/thanks-to-the-hipsters-has-the-campaign-for-real-ale-pulled-its/), on es parlava dels beer geeks com a salvadors dels estils tradicionals, i relleus naturals dels grans defensors de la cervesa local fent front a l’amenaça corporativa, massiva i despersonalitzada. Però això passa a un país com Anglaterra, on la tradició marca molt, i la gent sap gaudir molt bé d’una maldestra, poc fina, però deliciosa Bitter servida en bomba de mà. En un país com el nostre, l’actitud vers els estils clàssics és molt diferent.
Quan vam començar a beure cervesa artesana, molts de nosaltres vam ser seduïts pels sabors intensos, per l’alcohol, i fins i tot per l’excés. Semblava com si hagués de ser blanc o negre: lagers industrials contra Imperial Stouts, Triples belgues, i més endavant IPAs extremes. Fugíem dels estils clàssics, ja fossin alemanys, txecs o anglesos. Ningú volia una Pils, ni una Ordinary Bitter, ni una Helles, amb comptades excepcions. Jo mateix recordo fugir com de la pesta de tot el que sonés a baixa fermentació. No ajudava massa el fet que les cerveses ben fetes d’aquests estils per aquí es poguessin comptar amb els dits d’una mà, ni que els preus fossin desorbitats en relació a la despesa de la recepta. Però la vida ens porta per senders capritxosos, i molts dels que ens vam iniciar amb cerveses extremes hem acabat als clàssics. Per què? No ho sé ben bé. Però hi ha un dia que fas un clic. Hi ha un dia que beus quatre pintes de cervesa a Praga sense adonar-te’n, i de cop veus que estàs davant d’obres d’art líquides. Hi ha un altre dia que beus quatre pintes de Bitter a Yorkshire, parlant animadament en un pub. Aquest dia te n’adones que estàs davant de molt més que cervesa. Hi ha un dia que acabes amb dues gerres de litre de Dunkel a l’estómac begudes amb absolut delit en un Biergarten bavarès. Aquest dia te n’adones de com d’equivocat estaves. I el mateix passa, evidentment, bevent una bona pinta d’ IPA acabada de treure del fermentador en un bar de carretera californià.
Quan algú vulgui començar a beure cervesa artesana, i em demani consell sobre què comprar, no li recomanaré beure Pilsner Urquell, ni Fuller’s London Pride, ni Schlappeseppel Dunkel. Però qui porti un recorregut i segueixi dient-me que quan bec Urquell bec "pixat de burra", li recomanaré que passi per una hospoda txeca, per un pub anglès o per un Biergarten bavarès i que begui. Que begui força. Si després de l’experiència em segueix dient el mateix pensaré, amb tota la humilitat, que potser no sap gaudir de la cervesa tant com ell creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada