4 de jul. 2011

Història i societat; Soma: cervesa i al•lucinacions

Actualment, la cervesa s’aromatitza amb una planta anomenada LLÚPOL. Aquesta planta és de la família de la cannabàcies. En altres termes el llúpol i el cànem (o marihuana en algun casos) pertanyen a un mateix grup taxonòmic vegetal i possiblement comparteixen algunes característiques. De fet es van fer fa bastants anys a Alemanya cerveses amb Cànnabis «actiu»però es van prohibir i ara només s'elaboren amb cànem «innocent».

Medicinalment i en temps pretèrits (per exemple en l’edat mitjana), el llúpol es va utilitzar amb dues finalitats. Es feien coixins farcits de llúpol per induir al son. I també es donava a la gent que havien perdut la gana.

En la cultura monàstica medieval ja existien jardins de llúpol (Hopfengarten) però els monjos i monges no utilitzaven la planta enfiladissa amb finalitats mèdiques, sinó que l’usaven per a promoure la preservació de les begudes. Hildegarda von Bingen (d. 1178) i el molt savi Albert el Magne (d. 1280) ens informaren al respecte. Hildegarda von Bingen i Albert Magne suggerien que el llúpol era esgotador: l'abadessa, va dir que creava «malenconia», mentre que el savi bisbe de Ratisbona, va escriure que el llúpol feia el cap pesant.

En l'alta edat mitjana, els metges àrabs estaven molt més avançats que els seus col•legues europeus. L'autor més important en el camp de la botànica i la farmàcia en el món àrab, que va viure a Espanya, Abdullah Ibn al-Bayt (1197-1248) va escriure sobre els efectes hipnòtics del llúpol.

No obstant això, els coneixements sobre el llúpol es van perdre en l'època del Renaixement. Cap a finals del Segle XVIII es va tornar a descobrir l'efecte inductor del son.

En això van jugar un paper important, entre altres coses, El rei anglès Jordi III (1738-1820) i l’elector de Brunswick-Lüneburg que va passar a ser rei de Hannover el 1815. Ambdós patien desordres del son que foren mitigats mitjançant l'ús del coixí de llúpol.

Els metges també descobriren el llúpol com una ajuda per a dormir en una altra circumstància: Christof Wilhelm Hufeland (1762-1836), fou un dels metges més importants del canvi entre els segles XVIII i XIX i va afirmar que el llúpol tenia una amargor que ajudava a la digestió i que era també una medicina pels nervis perquè actuava com a calmant.

El va seguir Clarus igualment famós, que en 1864 en el seu "Manual de medicaments especials" recomana el llúpol per pal•liar la falta de gana en cas de refredat, i per combatre l'insomni.

En el segle XX es va establir que el llúpol com a planta medicinal sedant, especialment en combinació amb la rel de valeriana.

«Assajos clínics recents demostren que aquesta combinació és útil en el tractament de la inquietud i de la dificultat per adormir-se,» es va escriure en «la història de desenvolupament de la botànica medicinal» de la Universitat de Würzburg. En aquesta Universitat (en el cercle d’estudis de plantes medicinals) es va elegir el llúpol (Humulus lupulus) com a Planta Medicinal de l'any 2007.
El principi actiu que condueix a la somnolència contingut en el Llúpol seria el METILBUTENOL tot i que sembla que queda per demostrar l’eficàcia real aquest efecte.

Anotem de pas que el llúpol duu àcids amargs que exciten la gana. De manera que si bé la cervesa no engreixa gaire, si que ho fan les coses que mengem després de beure una cervesa... La panxa cervesera no ho és deguda a la cervesa sinó a allò que mengem perquè la cervesa és APERITIVA.

Alguns historiadors de l'antiguitat, especialment grecs, ens refereixen que la cervesa en general es feia servir en medicina i en cosmètica. En el primer cas, la cervesa servia d’excipient líquid i alimentari per a pacients grans i petits.

La cervesa, rebaixada o diluïda amb addició d'algun cereal va servir per alimentar criatures quan la mare no produïa llet. La cervesa rebia aquesta consideració perquè gràcies a la fermentació contenia alcohol i aquest garantia un nivell acceptable de netedat bacteriològica. Els nostres avantpassats no ho sabien, però sí que degueren donar-se compte que, amb la cervesa, no contractaven malalties infeccioses com salmonel•losis, disenteries i altres alegries d'aquesta mena. D’ací l’ús de la cervesa com a excipient medicinal.

La cervesa, des de la nit dels temps, fins que es va descobrir el principi "material" de la fermentació, es va considerar com un element sagrat, un producte màgic de les forces de la Terra Mare, un regal dels déus. La cervesa es va utilitzar com a ofrena en els cultes i litúrgies i també va tenir una funció de comunicació amb el món diví: si un bevia del beuratge sagrat, s'impregnava (mai més ben dit: prenyar per dins) de la sacralitat de la beguda i participava o comunicava amb els déus o les forces tel•lúriques. La cervesa va tenir una gran importància en els cultes xamànics del món sencer.

Com molts ja ho sabem, la cervesa s’aromatitza amb herbes, arrels i espècies múltiples. No tenim coneixement de cap recepta que inclogués bolets però la veritat és que no ens estranyaria. Moltes plantes que es van utilitzar per aromatitzar la cervesa contenien, com el cànnabis, principis actius al•lucinògens possiblement utilitzats expressament en els ritus més amunt esmentats. De manera que no ens hem d'estranyar de la importància que tenia la cervesa en els ritus cultuals dels nostres avantpassats.

El mateix GRUUT, en una versió alemanya conté, entre altres coses, DATURA, MANDRÀGORA, GENCIANA, JUSQUIAM i ABSENTA. En el cas de la genciana i l'absenta, els alcohols que produeixen són nocius i poden conduir a estats dolents que, en casos extrems, poden conduir fins a la mort. La Datura o Estramoni és una planta coneguda a Amèrica central com a "Herba del Diable" i s'utilitza per arribar a estats al•lucinatoris difícils de controlar. La Mandràgora ocupava la mateixa funció a Europa. La planta Hyosciamus és coneguda com a Jusquiam Negre i també conté principis actius al•lucinògens.

No ens càpiga el menor dubte que aquests efectes psicotròpics, al•lucinatoris i psicodèlics fossin desitjats també pel xamanisme precristià europeu.

En el seu vessant d’excipient de principis al•lucinatoris, la cervesa amb addicions al•lucinògenes va rebre, en molts llocs del món, el nom de SOMA. O, més aviat són els additius els que reben aquest nom, i per extensió, tot el beuratge.

Així es va conèixer i es coneix des de fa més de 20 000 anys a l'Índia, a Pèrsia (haoma), a Sibèria, a l'Afganistan, al Tibet, a l'Iran etc. Era considerat l'aliment dels déus i era utilitzat per aconseguir estats visionaris i visions extàtiques.

Entenguem, el SOMA no és cervesa. Però quan el SOMA es pren amb líquid, se sol utilitzar la cervesa. El SOMA no és cap cosa en particular. Existeixen en la naturalesa milers de plantes, fongs i animals que contenen alcaloides (principalment fenetilamines i triptamines) i que es poden macerar amb cervesa com el mateix llúpol.

Fins i tot existeixen "còctels" que, després de ser produïts sintèticament, s'ha descobert que existien prèviament en la naturalesa, de manera que no seria una gran sorpresa que haguessin estat utilitzats per tal de provocar intoxicacions al•lucinatòries. Un d'ells seria la Ayahuasca utilitzada avui al Brasil però que es va utilitzar a Amèrica del sud durant milers d'anys, especialment amb intencions curatives. El mateix LSD es troba en plantes i s'usa sota el nom de Ololiuqui.


Com ho hem apuntat, no disposem de cap constància de l'ús de bolets amb cervesa amb fins curatives o visionàries. Però no ens estranyaria que un dia algun arqueòleg ens digués que enmig de les restes d'oxalat (compost químic que revela la possibilitat que un recipient hagi pogut contenir cervesa) en una gerra també es detectessin rastres d'alcaloides d'origen fúngic. Els bolets també se solen utilitzar en l'elaboració de SOMA. Especialment les de la família Amanita i Psylocibe.

Per a nosaltres, simples mortals una mica sibarites, aquests aspectes només presenten un interès històric i social. Ens sembla interessant descobrir un paper de la cervesa que surt dels camins coneguts. Des del nostre punt de vista, l'ús xamànic de la cervesa i el seu significat en els cultes múltiples en els que va intervenir en la història la ennobleixen.

Tot i que de cap manera encoratgem ni promovem aquest ús de la nostra beguda favorita, preferim aquest aspecte al de la cervesa en la seva versió dolenta, tavernera, vulgar, diluïda, etílica i rastrera que també existeix des del principi mateix de la seva existència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada