16 d’oct. 2009

Història: Amèrica

Amèrica

Tenim notícies que la primera cerveseria, en el sentit occidental de la paraula, fou fundada en 1544 per Don Alfonso de Herrera, prop de la ciutat de Mèxic. Després, es diu que els peregrins anglesos portaren el producte cap al territori dels actuals Estats Units, probablement en la varietat i la forma que llavors imperava a Anglaterra : fabricació casolana principalment. A l’actual Canadà, la cervesa fou introduïda per Jean Talon, superintendent de la província de Nova França (Quebec) en 1668.

Però no seriem justs si ens quedéssim amb aquesta informació. Seria no tenir en compte els beuratges que es feien en èpoques precolombines. Un d’ells encara té veu i vot en la zona de l’antic imperi INCA. Es tracta de la CHICHA.

  • Els Inques

La beguda predilecta dels Inques es deia ASUA o UPI o ACJA o YAMOR TOCTO. A partir de 1532 fou designada amb la paraula d’origen antillà de CHICHA, evidentment, per mor dels invasors hispans.
La seva preparació consistia en els passos següents : primer hom humidificava el blat de moro amb aigua per que fermentés embolicat en fulles de ACHIRA (del gènere CANNA, un tubèrcul de climes càlids) que reservaven en un lloc a recer. Quan germinava, el retiraven per eixugar-lo. Llavors se li deia JORA. Després, molien la més gran part de la JORA i el que quedava ho mastegaven. Llavors, ho posaven tot en una olla amb aigua abundant per bullir-ho durant unes quantes hores. Un cop fred, se li deia SARAYUMBIA i ho vessaven en URPOS o tines per a la seva maceració.

També es feia CHICHA de QUINUA (CHENOPODIUM). El sediment que quedava en el fons del URPO, un cop consumida la cervesa, rebia el nom de MAMAASUA, (mare de la cervesa) i es feia servir per provocar la fermentació de la remesa següent de CHICHA. Hom consumia aquest beuratge en quantitats gegantesques en cerimònies, ritus i festes. Pràcticament constituïa la beguda quotidiana per a calmar la set. Això podia ser gràcies a la seva baixa graduació alcohòlica. Es bevia en gots de fusta o de metall anomenats QUEROS o en carabasses, POTOS, com a additiu indispensable després de l’àpat. Es considerava que la falta de CHICHA produïa debilitat, absència d’entusiasme i malalties.
L’estat INCA requeria ingents quantitats de cervesa per oferir-la a qui servia a l’Imperi. D’aquí la necessitat de tenir dones especialment dedicades a la seva fabricació. Unes mastegaven el gra i el tiraven en grans recipients de terra cuita mentre que les altres s’ocupaven de la cocció i de la màceració mentre d’altres encara, preparaven la JORA, el gra maltejat. Al Palau de l’emperador hi havia les famoses Verges del Sol, dirigides i comandades per la COYA PACSA, esposa terrestre del Déu INTI. I elles eren les encarregades de la producció dels aliments de la cort. En el palau on vivien, al centre del CUZCO, no eren menys de 5000. Al llac TITICACA, centre sagrat de la mitologia INCA, n’hi havia 1000 que es dedicaven a teixir preciosos mantells i a fer cervesa. Pel que fa a la masticació, les noies havien de ser verges, o almenys, no practicar el sexe en aquell moment de la seva vida. Eren escollides en tot l’imperi i les que deixaven de preparar la cervesa i no s’havien convertit en concubines de l ‘INCA o d’algun alt dignatari, acabaven essent immolades al SOL. Les embriagaven amb cervesa i les escanyaven o les apunyalaven mentre, al seu voltant, hom cremava coca, tapissos de pèl de vicunya alhora que els sacerdots oferien libacions amb cervesa...
La festa solar del solstici de Juny (per nosaltres, Sant Joan), consistia en una grandiosa cerimònia dedicada a la màjor glòria del Sol en la que tothom es reunia per saludar l’astre del dia a l’alba. Tots havien d’anar descalços i agenollats i, amb els braços oberts enviaven petons al Sol mentre que l ‘INCA, l’únic que es podia mantenir dret perquè era el fill del Déu, oferia al seu pare dos grans gots de cervesa invitant-lo a beure del de la mà dreta. Quan el Sol havia acceptat l’ofrena, l’INCA tirava el contingut del got de la dreta a terra mentre es bevia la cervesa de l’altre got. Aquesta cerimònia, amb menys fastos també es practicava en honor d’alts personatges. I aquest fou el tracte que ATAHUALPA oferí a Pizarro en 1532. Però aquest no entenia de símbols i com a bon conqueridor, no respectava res, i feu assassinar l’Inca el 29 d’Agost de 1533, iniciant així la grandíssima salvatjada que alguns commemoren orgullosament amb el nom de CONQUISTA.
Les divinitats INQUES exigien una part dels beneficis concedits als homes que podien prendre la forma de peces precioses de vestir, de ceràmica i aliments com la coca o la cervesa de blat de moro. Les coses més preuades eren el cobai i la llama, però els pobres oferien el que tenien. Així mateix les atencions consagrades als morts no ometien mai una mesura de cervesa, dipositada sobre la tomba o vessada directament sobre el mort mitjançant una canya.
A la costa pacífica Nord i central la cerveseria fou elevada a la categoria de treball especialitzat. Els cervesers professionals del litoral la venien en tavernes i cobraven en forma de troc. A la muntanya, la producció no passà de casolana.
Hom també elaborava CHICHA a base de QUINUA (Chenopodium), fruites de GUARANGO ( ?), YUCA (Liliàcia també anomenada MANDIOCA, gen. MANIHOT), i fruites de MOLLE (Gènere SCHINUS, també anomenat MULLI).
Pel que fa a la cervesa de blat de moro, els soldats espanyols no hi veieren res més que una beguda alcohòlica indígena de la que cuitaren a fer bon ús. Li digueren CHICHA perquè és més o menys així (CHIBCHA) que li deien a Costa Rica, Panamà i Colòmbia, països on la cervesa de blat de moro també gaudia de molta popularitat. (Els espanyols mai brillaren pels seus dots lingüístics salvant algunes dignes excepcions. Així és com, una ciutat anomenada pels Asteques CUAUNAHUAC fou rebatejada per aquelles eminències en CUERNAVACA ! Podeu buscar en l’atlas.)
Els jesuïtes que arribaren després dels botxins i carnissers, entengueren la importància cultural i ritual de la cervesa i es dedicaren amb energia a eradicar-ne el consum. [No hi ha millor colònia que la que vol ser-ho. I això s’obté amb el procés de l’aculturació : substitució de la cultura autòctona per la del colonitzador. Enteneu el que vull dir... ?]
Però els nadius, obligats a renunciar al seu idioma, a les seus costums, a la seva religió i a la seva estructura social i a tot el que era seu, es refugiaren precisament en la seva beguda per oblidar el tracte que rebien de la nova civilització (acceptada libèrrimament?). Aparegué l’alcoholisme. Ràpidament, els colons hi veieren una arma més de subjecció (i una font de beneficis !) i suprimiren el procediment casolà de la màsticació i afegiren sucre de canya de forma que la beguda contingué més alcohol. Un Indi borratxo no val tant com un indi mort però se li acosta ! la història es repeteix al nord però amb Whisky, com hi ha món !
Malgrat la tremenda persecució social i cultural a la que foren sotmesos els indígenes (contràriament al que diu el Rei de totes les Espanyes imperials), avui en dia encara podem trobar CHICHA casolana en els mercats de Perú i Bolívia. I fins i tot, ho pot observar com encara hi ha qui, abans de consumir el beuratge, n’esquitxa unes gotes amb el dit, en honor al que queda dels Déus.
Extret de:
(Waldemar Espinoza Soriano. La civilización Inca. Ediciones Istmo.Madrid 1995)

  • Els Maies

Els que llegeixin aquestes pàgines han de tenir en compte que estan en constant "construcció". Això significa que, anem anotant la informació a mesura que la trobem o que ens la fan arribar. Heus aquí doncs el que hem pogut trobar pel que fa als Maies.

««Els Maies QUICHE ocupaven el sud del YUCATAN a l’actual Guatemala i disposaven d’un llibre sagrat anomenat el POPOL VUH que consistia en una mena de Gènesi maia. Sabem que el primer llibre del POPOL VUH fou destruït a l’època de la valent CONQUISTA que alguns encara tenen la barra de commemorar. Però cal dir que els savis maies es preocuparen de mantenir viva la tradició sagrada oral. De manera que quan, en 1688, desembarcà un dominicà civilitzat i s’interessà per la cultura autòctona, pogué accedir a aquest text gràcies a aquesta tradició. Fem aquí justícia a FRA FRANCISCO JIMENEZ que va transcriure el POPOL VUH al castellà i gràcies a qui el coneixem.
En el primer llibre, capítol VI, VUCUB CAQUIX és un ésser que existia abans de la creació, quan no hi havia ni llum ni ombra, quan tot era tranquil•litat absoluta, una infinita extensió d’aigua calmada. Hi havia Déus primordials i un lloro (un ARA) que presumia de ser el sol i la lluna i també pretenia, en la seva enorme fatuïtat, ser el Deu de la futura creació. Les tribulacions de VUCUB CAQUIX no fan al cas pel que ens ocupa, però s’ha de dir que tenia dos fills i que un d’ells es deia ZIPCANA, Peix - Terra. Zipcana era el creador de les muntanyes. En la sisena història del primer capítol, Zipcana estava banyant-se a la vora d’un riu quan van passar molts "joves" que estiraven un tronc molt gros per fer-ne el principal pilar de la seva casa. A petició seva en Zipcana els ajudà però els joves tingueren por de l’extrema força del Déu. Resolgueren matar-lo al fons del pou que havia de rebre el pilar. El volien aixafar amb el mateix pilar al fons del pou. Però en Zipcana endevinà les males intencions d’aquella gent i s’amagà. Quan els joves cregueren que l’havien matat s’alegraren i digueren :
“- Ara anem a fer la nostra CHICHA i la deixarem fermentar tres dies. Passats aquests tres dies, ens la beurem per celebrar la construcció de la nostra casa, nosaltres els joves.
També digueren :
- Demà i passat demà, veurem si vénen formigues dins la terra, quan (en Zipcana) faci pudor i es podrirà. Llavors, el nostre cor es tranquil•litzarà i beurem la nostra CHICHA.”
En Zipcana els enganyà i vingueren les formigues i la pudor.
“Així els joves cregueren que estava mort i al tercer dia va començar la festa en la que s’embriagaren fins a perdre el coneixement. Llavors Zipcana feu que la casa s’ensorrés damunt dels seus caps i acabà de matar-los tots.”
Aquests joves entraren a formar part del grup d’estrelles de les PLÉIADES...

A la segona part, capítol XII, HUNAHPU i IXBALANQUE saben que han de morir i determinen les circumstàncies de la seva mort a mans d’una gent d’un lloc anomenat XIBALBA. Aquests convocaren els dos joves per cremar-los en un forn.
“- Molt bé contestaren els joves.
I posant-se ràpidament en camí, arribaren al forn subterrani, on els Senyors volgueren obligar-los a divertir-se amb ells.
- Prenem la nostra CHICHA i passem cadascú quatre vegades per damunt del forn, jovent !
- No intenteu enganyar-nos. Creieu que no tenim coneixement de la nostra mort, o senyor, i del que ens espera ?
Llavors ajuntaren els seus fronts, estiraren els braços i s’inclinaren cap a terra. I llavors es precipitaren cap a la boca del forn. Així moriren.”

D’aquestes dues citacions d’un llibre que té almenys tres cents vint anys i que recull tradicions bastant més antigues, deduïm sense dificultat que la cervesa de blat de moro forma part de la vida festiva dels Maies, els quals consideraven que els homes havien estat fets de farina d’aquest gra. No tenim informació sobre com es feia aquesta CHICHA, però hi ha moltes possibilitats per que es fés gairebé igualment que la CHICHA Inca. El fet que els colons li donessin el mateix nom ens indica que no devem anar desencaminats. En efecte, si el producte hagués estat molt diferent, haguessin conservat el nom Inca, Acja, per al producte andí. Però no ho feren. De forma que podem creure que ambdues CHICHAS degueren semblar-se molt.


Sobre els Astèques, hem recollit poca cosa. Sembla ser que la seva beguda cervesera era el PULQUE, cervesa de rel d'agave que ells anomenaven atulli (OAXACA) o octli (TETZCOCO)
A Brasil, hom comenta que els indis TUPI i els JIVARO feien servir mandioca per fer cervesa:
"La mujeres arrancan raíces de mandioca y las ponen a hervir en cazos. Luego vierten el agua en vasijas y dejan que la raíces se enfríen. A continuación vienen las jóvenes y se ponen a mascarlas, colocando la pasta en un tercer recipiente. Después de haber mascado todas la raíces, vuelven a llenar el recipiente de agua, remueven la mezcla y la calientan una vez más. Luego vierten todo aquello en vasos que son enterrados".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada