Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Defectes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Defectes. Mostrar tots els missatges

07 de setembre 2014

Elaboració - Defectes i descriptors - 23 - INFECCIONS POSSIBLES

LLISTA NO EXHAUSTIVA DE POSSIBLES INFECCIONS

  • Enterobacter Lloc: Maceració Efecte: Àcids Butíric, Caproic, DMS, H2S, SO2, indol, isovalèric, mercaptans, fenols, 
  • Enterobacter - Clostridium. Lloc: Maceració, Envasat Efecte: Àcid butíric 
  • Enterobacter – E. Coli: Lloc: Maceració Efecte: Indol 
  • Enterobacter – Obesumbacteria Proteus. Lloc: Maceració Efecte: Xirivia, afruitat, àcid acètic, diacetil, DMS, alcohols de fusel, fenols 
  • Hafnia Protea. Lloc: Maceració, Fermentació. Efecte: Diacetil 
  • Kloekera Apiculata. Lloc: Fermentació, Condicionament, Envasat. Efecte:  Àcid acètic, Caproic, Èsters (cítric, floral, afruitat), Acetat d’etil 
  • Lactobacillus. Lloc: Fermentació, Condicionament, Envasat. Efecte:  Àcid làctic, algun cop Diacetil i butadiè, cos fluix, alta carbonatació, textura sedosa, Gueiser lent i persistent en obrir l’ampolla
  • Megasphera. Lloc: Condicionament, Envasat. Efecte: Àcids butíric i caproic, Àcid sulfhídric, Mercaptans 
  • Florit. Lloc: Most, Fermentació, condicionament, envasat. Efecte: Florit, taques grises o blanques a la superfície. 
  • Pectinatus. Lloc: Most, condicionament, envasat. Efecte: Àcids acètic i propiònic, Àcid sulfhídric, Mercaptans 
  • Pediococcus. Lloc: Fermentació, Condicionament, Envasat. Efecte: Àcid làctic, Diacetil, Butadiè, Fina pel·lícula viscosa i transparent
  • Selenomonas. Lloc: Cond. Env. Efecte: Àcids làctic i propiònic 
  • Ferments salvatges. Lloc: Habitualment Ferm. Cond. Env. Efecte: Èsters (plàtan, ribes negres, pinya, etc.) Fenols (clau d’espècia, torba, plàstic, fum), Diacetil, DMS, Alcohols de fusel, Dissolvent, cos fluix, alta carbonatació, pols, pel·lícula prima
  • Zymomonas. Lloc: Cond. Env. Efecte: Acetaldehid, Sulfur d’hidrogen, Àcid acètic, DMS, Fenols, Diòxid de sofre 
  • Zymophilus. Lloc: Ferm. Cond. Env. Efecte: Àcids làctic i propiònic 


Font: The Complete Beer Fault Guide v. 1.4 © Thomas Barnes, 2011-2013

Elaboració - Defectes i descriptors - 22 - NOTES SOBRE LA QUALITAT DE L'AIGUA

NOTES SOBRE LA QUALITAT DE L'AIGUA

Les aigües que s'utilitzen habitualment per a fer cervesa solen ser aigües potabilitzades de les xarxes municipals. En principi, es considera que són bacteriològicament netes, especialment si són aigües "de profunditat". Cal entendre que es tracta d'aigües que s'han filtrat naturalment i que es troben en pous i fonts. 
Però això només és cert en part. 
Les aigües de les xarxes "oficials" poden arribar a les nostres aixetes amb un cert contingut en micro-organismes, especialment en èpoques de sobre-explotació, quan les autoritats competents han de plantejar-se l'ús d'aigües de superfície. En aquestes aigües es poden trobar bacteris, algues i altres micro-organismes que de manera directa o indirecta, poden afectar el gust de l'aigua. Algun investigador també cita olors de fenol sense especificar quina. 
Com ens ho podem imaginar o com ja ho sabem, les instal·lacions d'arribada d'aigua al consumidor no es controlen amb molta regularitat. De fet on visc, no es controlen gairebé mai i se suposa sempre que l'aigua està neta. 
Però el fet de posar clor en diverses formes en l'aigua efectivament sol matar molts micro-organismes però a velocitats diferents i no tots. (L'eficàcia d'aquestes desinfeccions és variable ja que depèn del pH de l'aigua). En racons de les instal·lacions d'aigua s'acumulen restes biològiques que poden arribar a ser un refugi per microorganismes que han passat la barrera del clor i que segueixen el seu camí cap al nostre aixeta.

Bacteris. 

S'han descrit bacteris anomenats "termo bacteris" o simplement "bacteris del most" que han passat totes les barreres i que solen afectar la cervesa amb olors d'api, terra, fum i, de vegades, es descriu una amargor inusualment exagerada. Aquests bacteris moren quan el most arriba a un pH de 4,7 o en la cocció. Però els metabolits que han generat es queden en la cervesa. El brouater tindrà cura en analitzar periòdicament la seva aigua a la recerca de bacteris "coli-aerogenis". 
En general es considera que una bona inoculació, amb un ferment sa i en quantitat suficient, sol reduir considerablement l'impacte dels bacteris que hem comentat. 
Uns altres controls molt importants són els dels filtres que s'usen per netejar l'aigua potable. Cal mantenir un control estricte d'aquests filtres ja que la seva eficàcia depèn de la seva neteja. I la neteja dels filtres no ha de dependre del que ens diu el venedor sinó del nostre anàlisi de la situació. Hem de comprovar que la sorra o el carbó estiguin nets ja que tant l'un com l'altre poden presentar acumulacions de matèria orgànica que podrà servir d'aliment als bacteris que estem comentant. 
S'han de controlar les aigües abans i després de cada sistema de filtració. Aquests sistemes només són eficaços si estan nets i no s'ha de confiar en la transparència de l'aigua que surt d'ells. S'han descrit, en broueries professionals, aigües que entraven netes i sortien infectades dels filtres diversos, bàsicament perquè no s'havia procedit al control i neteja o canvi d'aquests filtres i en ells s'havien instal·lat colònies de bacteris que s'alimentaven de restes orgàniques que s'hi acumulaven. 
D'altra banda, aquestes restes i els mateixos bacteris funcionen com un tap i provoquen que el sistema sigui encara menys eficaç. S'ha demostrat que alguns bacteris són especialment resistents als compostos del clor i que es desenvolupen molt bé dins mateix de les instal·lacions de filtratge. 

Algues 

Uns altres organismes que solen poblar les aigües són les algues. Són habitants normals i habituals de les aigües de superfície. No se sap molta cosa sobre les olors que poden impartir, però se sap que els compostos que produeixen no sempre són aturats en el filtre de carbó. 
Les algues creixen en molts llocs però per al nostre propòsit, és important ressaltar que creixen amb facilitat en els recipients d'emmagatzemament d'aigua. Poden modificar el pH de l'aigua, el color, l'alcalinitat, la seva transparència i fins a la seva ràdio-activitat! 
Les algues no són dolentes per elles mateixes: són un filtre natural que pot ser formidablement eficaç. Però la seva presència a les instal·lacions de la broueria poden conduir a l'embossament dels filtres i altres equips i quan moren, són un aliment ric per fongs i bacteris. 
Olors possibles deguts a les algues o al seu activitat: 
Verdura i/o floral. (Gerani, Caputxina [Nasturtium], Violeta, Meló i Cogombre). En aquest cas no parlaríem de res especialment desagradable. En alguns altres casos s'ha descrit all i mesc. 
Les algues també poden generar olors de peixateria: ostra, oli de fetge de bacallà, algues marines, Irish Moss, algues de roca o maresma salina. També es pot trobar olor d'herba. Finalment, es descriuen olors de floridura i de terra. En concentracions altes, aquestes olors recorden les patates velles o el pa florit. 
Cal esmentar el fet que la combinació dels desinfectants clorats amb restes d'algues pot produir clorofenols (aroma de desinfectant d'hospital). 

 Microorganismes possibles. 

  • Pichia: no sabem de què fan olor, però es diu que viuen bé en el most i en les cerveses sense pasteuritzar. 
  • Geotrichum: olor de floridura. 
  • S'ha trobat Penicilium en filtres de carboni! Olor de floridura. 

Tota aquesta informació sobre l'aigua procedeix de l'article de Robert M. Halcrow, publicat el 1963 i reeditat per: © 1996-2010 ProBrewer.com, BEERWeek.

Elaboració - Defectes i descriptors - 21 - ASTRINGÈNCIA ASPROR

ASTRINGÈNCIA

Quan la conversió dels midons s'ha completat, ve el moment de filtrar i esbandir la mestura. L'esbandiada (sparging / Lauterung) es fa amb aigua calenta. En general, el brouater vol treure el màxim de matèria fermentable en aquesta operació. Així és que com més s'esbandeix, més matèria fermentable s'aconsegueix. En general el most sobre-aigualit ha de poder-se reduir amb la cocció. 
Sigui com sigui, com diu George Fix, rares vegades eficiència i qualitat arriben a un bon punt d'harmonia. En aquest cas concret, com més s'esbandeix, més s'extreuen compostos indesitjats (Herbstoffe) que solen introduir astringència.
En el malt, aquests productes són els tanins de la clofolla, les cendres de sílice i altres materials que, a més poden contribuir a l'enranciment de la cervesa en maduració així com a la terbolesa. 
Els grans crus solen aportar alguna contribució a l'astringència.
Així com els brouaters han de trobar un equilibri entre la seva necessitat d'obtenir una màxima extracció i la possibilitat que la seva cervesa no estigui a l'altura de les seves expectatives (suposant que les tingui, cosa que és una altra qüestió). En general i a grans trets, es considera que es pot utilitzar la mateixa quantitat d'aigua en l'esbandida que la que s'ha fet servir per a la maceració.
Un truc que també s'usa en aquestes circumstàncies consisteix a anar mesurant la densitat del most. I quan aquesta densitat arriba a 1ºP (1004 g/L), es considerarà que l'esbandida s'ha acabat. Després s'ajustarà el temps de cocció per arribar a la densitat inicial (DI) desitjada.
En una forma més moderna de considerar aquesta qüestió, l'atenció s'aplica més en el pH del most aconseguit perquè el pH augmenta amb l'extracció de compostos astringents. Una altra regla general és doncs aturar l'esbandida quan el pH sobrepassa de més de 0,1 el pH de la maceració. I en qualsevol cas, no hauria de passar dels 5,5.
Si l'aigua d'esbandida ja és alcalina de per si, és evident que arribarem abans a aquests valors amb menys aigua.
L'aigua d'esbandida massa calenta també s'emporta compostos astringents. La temperatura crítica és de 77ºC.
Per evitar l'astringència, es recomana doncs una esbandida amb aigua d'una alcalinitat de menys de 25mg/L i amb una temperatura de 74 a 75 º C.
(Tot el que precedeix és una citació no textual de Principles of Brewing Science, de Geroge Fix, Brewer s Publication 1999, pàg. 51-52)

Sensorial

L'astringència es nota en boca. Pot introduir sensacions de sequedat, de tanins, i/o d'extrema acidesa. S'ha descrit típicament com la sensació que es té al mossegar la closca d'un cítric, especialment l'aranja.
En algunes cerveses molt amargues i mal compensades, l'astringència pot comportar aspectes àcids molt potents que poden fer pensar en alguna infecció. En general però, aquesta acidesa sol estar acompanyada de notes dures, metàl·liques i sovint força punyents. A més, aquesta acidesa no sol anar acompanyada de cap aroma particular, especialment no s'hi troba cap nota cítrica.
el contrari també pot passar, i algunes infeccions, volgudes o no, per Lactobacillus o per Acetobàcter poden ser prou dominants per adquirir aspectes astringents.

ASPRE

Hi ha autors que distingeixen l'aspror de l'astringència.
L'aspror és la sensació que traiem d'un te negre massa tirat. Com l'astringència, és una característica mai apropiada.

06 de setembre 2014

Elaboració - Defectes i descriptors - 20 - ACIDESA

ACIDESA

Sensorial: 

L'acidesa se ​​sol descriure de forma variada i, com es diu en l'apartat de l'amargor, hi ha una franja de població que confon acidesa i amargor (al voltant del 13%). 
Se sol descriure com simplement "acidesa" o com a referència a la sidra, al vinagre o al iogurt (segons el tipus d'acidesa). 
Pot anar acompanyada d'aromes cítriques (llimona, aranja), de grosella, d'agrella, o pot anar "per lliure" sent simplement agre o àcid. 
Molts àcids NO són ​​volàtils de manera no es detecten en la fase olfactiva. 
Una bona manera d'adonar-se com és l'àcid acètic consisteix a olorar i provar vinagre de poma. 
Llindar de percepció mitjà: 130 mg/l. (170 segons altres fonts) 
Concentració habitual en la cervesa: 90-300 mg/L. 
La majoria dels aliments són àcids d'alguna manera. La cervesa es mou típicament entre 3,7 i 4,5 de pH. Per sota d'aquests valors, la cervesa pot arribar a ser desagradablement àcida. 
L'acidesa de la cervesa influeix indirectament el perfil aromàtic general. 
L'acidesa en la cervesa es pot deure a un pH propi molt baix o a la presència d'àcids orgànics. Aquests són perceptibles al voltant dels 300 mg/L. Aquests àcids es poden afegir artificialment o ser generats per bacteris. Aquesta segona opció pot ser accidental i denunciar una infecció de la cervesa o pot ser volguda i estaríem parlant de cerveses de fermentació més o menys àcida.
Àcid acètic

Fonts o causes

L'acidesa en la cervesa procedeix de diverses fonts: La cervesa acabada ha de ser àcida. Pot presentar un pH d'entre 3,3 i 4,7 (segons els autors). De manera que si la mantenim en boca força temps (2min, per exemple), acabem notant aquesta acidesa que és, com es veu, perfectament "normal" i fins desitjable. 
Però en molts estils, no ha de ser detectable o només ho ha de ser en les condicions que acabem de descriure. 
L'acidesa pot procedir d'un ús immoderat de llúpol. En aquest cas es combina amb una amargor extrema i, sovint, amb aspectes astringents poc favorables. 
També pot ser introduïda per bacteris i fongs de la fermentació espontània. Lactobacillus, Pediococcus, Brettanomyces i Acetobacter, Aquesta fauna sol afegir àcid làctic i àcid acètic a la cervesa. Una característica apreciada en les Lambic i família, Berliner Weisse, Jopen Bier, Saison, Sour beer, i altres. 
En els estils "normals", la forta acidesa és considerada un greu defecte habitualment associat amb infeccions. 
Uns nivells alts d'acètic en la cervesa solen estar relacionats amb la presència de bacteris que oxiden l'etanol: Acetobacter (el més comú) i Acetomonas. Es diu que aquestes dues infeccions produeixen una fina pel·lícula blanquinosa a la superfície de la cervesa. També es diu de Brettanomyces. Els dos primers que hem citat necessiten un cert temps per expressar-se i més, necessiten oxigen per fer-ho. 
El Zymomonas (típicament, Zymomonas mobilus) també produeix àcid acètic així com èsters, acetaldehid i diòxid de sofre. 
Els ferments de les espècies Kloekera i Brettanomyces també poden produir àcid acètic amb altres elements especials (cuir, suor). Les infeccions amb aquests dos últims micro-organismes poden ocórrer en condicions anaeròbiques a temperatures d'Alta fermentació. 
Tot i que tenen un creixement lent, les infeccions per bacteris anaeròbics Lactobacillus són comuns en la cervesa casolana. La font més comuna de bacteris de Lactobacillus és el cos humà. La boca humana està plena de Lactobacillus i també són presents a la pell humana. Això vol dir que qualsevol contacte amb el cabell humà, la pell o la saliva podria introduir bacteris làctics en la cervesa. A causa de la seva alta tolerància a condicions àcides, poden sobreviure en la fermentació acidificant la cervesa durant el condicionament o l'envelliment.
No convé posar cap part del cos en el most o en la cervesa verda. 
Rentar-se ràpidament les mans, o mullar-les amb desinfectant i després esbandir, no higienitza les mans! Per netejar les mans fins que tinguin el nivell de neteja bacteriològica adequada, s'ha de procedir com un cirurgià! S'han de retirar tots els anells, rentar-se bé les les mans i els avantbraços durant almenys cinc minuts amb aigua tèbia i sabó quirúrgic, fregant la part davantera i la part posterior de les mans durant dos minuts i netejar sota les ungles utilitzant un raspall d'ungles. Un mètode més senzill és simplement utilitzar guants de làtex esterilitzats. 
En el recipient de fermentació, una infecció per Lactobacillus generalment produeix una escuma a la part superior de la cervesa. Les cerveses amb infecció per Lactobacillus solen tenir cos prim (o fluix) i produeixen un lent i interminable raig d'escuma, quan s'obre l'ampolla. Però, atès que l'àcid làctic no es volatilitza bé, no es nota molt aroma àcid. 
Per contra, la infecció per Acetobacter és extremadament rara en broueria casolana; es tracta d'una infecció que es manifesta relativament lentament i requereix condicions aeròbiques per produir-se. Quan passa, en general és notable en el recipient de condicionament en forma d'una escuma "filamentosa" a la superfície de la cervesa, combinada amb una aroma de vinagre inconfusible. A causa de l'ambient anaeròbic de l'ampolla, és extremadament inusual que una cervesa embotellada desenvolupi infeccions greus per Acetobacter.
Àcid làctic

Control

  • Per evitar contaminacions o per mitigar-les, es recomana una elecció correcta del fabricant de llevat. Les soques no són mai realment pures, però alguns laboratoris no són massa curosos i ens poden colar ferments indesitjables en quantitats inacceptables. 
  • És molt important inocular la quantitat correcta del ferment desitjat (Saccharomyces) perquè la seva activitat sana i vigorosa impedirà o limitarà el desenvolupament d'altres micro-organismes. 
  • Com sempre, és de recomanar no només la neteja sinó desinfecció detallada de la instal·lació d'elaboració.
  • No és en absolut convenient exposar la cervesa verda a l'acció de l'oxigen.

Àcids que es troben a la cervesa:

Àcid 3-Metilbutíric: Suor. LP: 1,5 mg/l. 
Àcid acètic. Vinagre. LP. 30-2175 mg/l. 
Àcid butíric. Mantega, formatge, vòmit. LP: 0,5-2,2 mg/l. (veure àcids grassos) 
Àcid caproic. Oli vegetal. LP: 8 mg/l. 
Àcid caprílic. Cabra. LP: 15 mg/l. 
Àcid Hexanoic. Oli vegetal. LP: 1-5 mg/l. 
Àcid Hexenoic. Fulles seques. LP: 0,01 mg/l.
Àcid oxàlic. ? LP: 2-20 mg/l. 
Àcid fenil-acètic. Mel. LP: 2,5 mg/l. 
Àcid propiònic. Llet, àcid. LP: 1-150 mg/l. 
Àcid succínic. ? LP: 16-140 mg/l. 
Àcid valèric. Suor. UP: 0,03-0,1 mg/l

Elaboració - Defectes i descriptors - 19 - AUTÒLISI

Autòlisi

Sensorial 

Amarg, brou, llevat podrit, fang, salsa de soja, carn, vitamina B, vitamines, "yeast bite"(veieu àcids grassos), amoníac, cautxú cremat, llantes cremades, bolquer brut, formatges madurs, goma d'esborrar, carn podrida, bandes de goma o de cautxú a concentracions extremes.
L'autòlisi en la cervesa també pot contribuir a la terbolesa.

Tècnic: 

Origen típic: Llevat i envelliment. 
Concentracions típiques en la cervesa: 0 mg/l per a la cervesa fresca, superior per a la cervesa envellida. Llindar de Percepció: Variable depenent de l'estil de la cervesa i els compostos químics en presència. 
L'autòlisi es produeix quan les cèl·lules de llevat moren, setmanes o mesos després que hagin floculat i hagin caigut al fons del fermentador o recipient de condicionament. Els enzims de dins de la cèl·lula trenquen les parets cel·lulars, de manera que el seu contingut es vessa en el líquid circumdant. Químicament, l'autòlisi permet als aminoàcids, àcids grassos, lípids, compostos de fòsfor, vitamines (per exemple, la riboflavina-vitamina B2) i altres compostos que s'introdueixin lliurement en la cervesa. Atès que els enzims no es destrueixen quan es trenca la cèl·lula de llevat, aquests poden degradar altres productes químics en la cervesa accelerant el procés d'envelliment. 
En particular, les esterases degraden èsters, destruint aromes i sabors afruitats o florals. 
Altres compostos cel·lulars (en particular, lípids) augmenten el pH de la cervesa augmentant així la percepció de l'amargor del llúpol impartint també lleugeres notes alcalines. 
Els enzims proteolítics i els lípids degraden les proteïnes de l'escuma de la cervesa i augmenten la terbolesa deguda als hidrats de carboni (midó) i les proteïnes ("chill"). 
Cal tenir en compte que el llevat floculat vol un cert temps per morir. El llevat acabat de flocular (és a dir, uns pocs dies a unes poques setmanes d'edat) es troben majoritàriament en estat latent i posseeixen reserves d'aliments interns (glicogen i el disacàrid trehalosa). En aquest estat, el fons de llevat (yeast cake) principalment compost de llevat floculat en bon estat pot ser reutilitzat per fermentar un altre lot de cervesa.
D'altra banda, les cèl·lules de llevat velles o insalubres moriran i es trencaran ràpidament. En cerveses de fermentació espontània, els productes de l'autòlisi dels llevats proporcionen aliment per a colònies posteriors de bacteris acidificants, com ara Acetobacter, Lactobacillus, Pediococcus, així com els llevats silvestres, com ara Brettanomyces.

Control

  • La cervesa ha de ser separada del fons de llevat (Pastís) dins de les 2 a 4 setmanes després del final aparent de la fermentació. Cal limitar la presència de llevat en la cervesa acabada. Si la cervesa ha de ser envellida, cal fer-ho correctament. 
  • La cervesa amb alts nivells de llevat en suspensió no envelleix bé.
  • Inocular ferment saludable. En llevats en baixa salut, les cèl·lules són més propenses a autolitzar quan floculen. 
  • No estressar el ferment. Les condicions insanes provoquen la floculació que és el precursor necessari de l'autòlisi. 
  • Emmagatzemar el llevat recollit en condicions saludables. 
  • Evitar l'escalfament o refredament extrems de la fermentació o del condicionament del most. Les oscil·lacions de temperatura extremes fan que algunes cèl·lules de llevat autolitzin. 
  • Condicionar i guardar la cervesa en temperatures fresques. Les altes temperatures acceleren el procés d'autòlisi. 
Les notes d'autòlisi només són apropiades en intensitats molt discretes en cerveses de llarga guarda.

Elaboració - Defectes i descriptors- 18 - ALCALINITAT

Alcalí

Sensorial:

Se sol descriure com "galeta", amarg, càustic, guix, semblant al detergent, sec, aspre, salat o bicarbonatat. La millor aproximació que es pot fer és recordar el tacte i el gust que notem quan ens fem un got d'aigua amb bicarbonat (per digerir).
Una alcalinitat excessiva impedeix percebre bé el que hi ha a la cervesa. Moltes vegades sembla que el que volem tastar "es queda dins de la cervesa"
Llindar de percepció: 200 mg/L.

Causes:

L'alcalinitat en la cervesa és conseqüència directa d'un pH massa alt en la cervesa acabada. (per sobre de 4,6). En general això és degut a un càlcul erroni en la quantitat de sals afegides, especialment carbonat de calci o sulfat de magnesi.

Els alcalins també són components dels productes que es fan servir per netejar la sala de cocció o les instal·lacions de servei de la cervesa (aixetes) . Si no són adequadament esbandits, aquests productes poden arribar a influenciar fortament i negativament la qualitat de la cervesa.

Una maceració massa alcalina (per sobre de 5,6) o una esbandida amb aquest pH provoquen una extracció excessiva de polifenols que aporten astringencia i terbolesa a la cervesa.

Control

Cal esbandir bé els productes de neteja i DESINFECCIÓ.
Cal controlar bé el pH de l'aigua, de la mestura i del most perquè es quedi sempre en la franja "correcta" per a cada operació.

05 de setembre 2014

Elaboració - Defectes i descriptors - 17 - AMARGOR

Amargor

En tots els textos consultats menys un, es diu que l'amargor és una sensació en boca que ens protegeix d'elements de l'alimentació potencialment perjudicials. Sembla doncs que l'amargor és fonamentalment un gust desagradable que es pot interpretar com una alarma natural.

No existeix una correlació detectable entre el nivell de percepció de l'amargor i el nivell de perillositat de l'element que la provoca (no es pot dir que com més amarga és una substància, més perillosa és). Sí en canvi es pot indicar que moltes substàncies potencialment perilloses, i n'hi ha més de mil, solen desencadenar actituds de rebuig per ser amargues. Però la percepció de l'amargor és molt més variable, làbil i discutible que la dels altres gustos.

Llindar de percepció.

És interessant observar que el llindar de percepció de les coses aparentment perilloses és molt més baix (notem el compost per una concentració molt més baixa) que el de les coses agradables. Fins a mil vegades inferior per compostos del sofre i una mica menys per l'amargor! Per exemple, el llindar de percepció de la sacarosa (sucre de cuina) és de 10 mol/L mentre que el de l'amargor, segons els compostos, ronda els 0,025 mol/L. 400 vegades menys! (aquí la unitat és el mol per litre mentre que en altres fonts es parla de ppm, parts per milió, o ppb, parts per bilió). Veieu nota sobre ppm i ppb.
El llindar de percepció dels gustos en general i de l'amargor en particular depèn de moltes coses. La percepció de l'amargor es veu condicionada per paràmetres variats entre els quals cal citar el contingut real en principis amargs, el tipus d'amargor, la seva interacció amb altres compostos presents, la tolerància més o menys adquirida del subjecte, la seva edat, el seu sexe, la genètica i els costums i o modes.
L'anàlisi de com s'aprecia l'amargor ve distorsionat per un fenomen sorprenent. Una part gens menyspreable dels degustadors (13,3%) no entrenats confonen l'amargor amb l'acidesa. Generalment, l'equivocació es fa en el sentit d'anomenar àcid a alguna cosa amarga mentre que a l'inrevés, dir amarg a quelcom àcid es dóna menys.
Nota
Cal anar amb una mica de compte amb la unitat ppb. Bàsicament, a Europa, un bilió és un milió de milions (10^12) mentre que a Amèrica, són mil milions (10^9). 

Unitats de mesura

L'amargor de la cervesa s'expressa en IBU (International Bittering Units) o EBU (European Bittering Units). A Alemanya també s'usen les BE (Bitterung Einheiten - Unitats d'amargor). Existeixen diverses formes de calcular aquestes unitats però bàsicament, es tracta d'un nombre que sol expressar les parts per milió (ppm) d'àcids alfa procedents del llúpol.  
En cerveses "normals", aquestes unitats es mouen en una franja que va de 20 a 50. Però aquest marge és merament indicatiu d'una "normalitat" que de fet no existeix realment. Els brouaters solen desbordar àmpliament aquests suposats límits pels dos costats, al gust i fantasia de cadascú. D'altra banda la relativitat de la percepció de l'amargor augmenta a mesura que ens adonem que el tenor en IBUs disminueix amb el temps i sobretot amb guardes a temperatures massa altes. Veieu nota.
Molts aficionats a la cervesa es fixen en aquests nombres i cometen l'error de creure que poden ser indicatius de l'amargor percebuda en la cervesa. Si bé cal dir que hi ha alguna relació, cal insistir sobre el fet que la percepció de l'amargor depèn de moltíssimes coses entre les quals, el contingut real en àcids alfa té un paper complementari (que no secundari).  
Es poden provar cerveses amb pocs EBUS i trobar-les amargues mentre que es poden trobar cerveses molt carregades nominalment de EBUS i percebre molt menys amargues del que la indicació numèrica pot suggerir.
Esquemàticament, comencem a notar l'amargor amb 10 EBUS. I els canvis se solen notar cada 5 EBUS. Poca gent nota canvis per sobre de 100 EBUS.
 
Nota:
Sense comptar que segons Boris de Mesones, mestre cerveser per l'escola de Berlín, els programes de càlcul d'EBUs no solen tenir en compte l'amargor que es genera després de la cocció, ni els compostos amargs del llúpol que segueixen isomeritzant durant la centrifugació encara aquesta es condueixi a 90ºC. 

Fisiologia del gust amarg.

Per detectar els gustos, utilitzem les nostres papil·les gustatives. Es distingeixen quatre tipus de papil·les gustatives repartides de manera desigual principalment sobre la llengua i a la superfície del paladar tou. Tres d'aquests tipus de papil·les contenen unes estructures anomenades "botons gustatius" que, al seu torn, contenen les cèl·lules del gust. Els botons gustatius són una mena de bulbs amb una obertura a l'extrem superior anomenada "porus gustatiu". Cada bulb conté entre 50 i 100 cèl·lules gustatives que presenten unes pilositats que sobresurten. Les substàncies químiques dels aliments es dissolen en la saliva i entren en contacte amb aquestes pilositats després d'entrar en el bulb per mitjà de l'obertura que indicàvem abans. Allà, en les pilositats de les cèl·lules, es trama tot. A la superfície d'aquests "pèls" hi ha unes conformacions químiques que poden reaccionar o no segons "encaixen" o no amb les substàncies amb les que entren en contacte. Esquemàticament, si coincideixen les substàncies amb aquests llocs, els dos "encaixen" i es produeix el senyal bio-elèctric que pot arribar (o no) al cervell. Una imatge que permet comprendre el fenomen és la de la clau: si coincideix el dibuix de la clau amb el del forrellat, podrem obrir la porta (passarà la informació).
El llindar de percepció es defineix per la quantitat de senyals necessaris perquè n'hi hagi suficients i arribi la informació al cervell. Amb un sol senyal no n'hi ha prou. Hi ha d'haver un mínim de senyals perquè el cervell consideri la informació com a "processable". Per sota del llindar de percepció, el cervell classifica la informació com "irrellevant" i no ens adonem conscientment d'ella.
D'aquests dades podem inferir diverses variables.
  1. En primer lloc, la proporció de les diferents papil·les gustatives a la boca no és la mateixa per a tothom. Cadascú té el seu repartiment particular. 
  2. En segon lloc solem tenir una quantitat variable de papil·les gustatives. Hi ha gent amb més papil·les i gent amb menys. 
  3. En tercer lloc, la papil·les contenen una quantitat variable de cèl·lules gustatives.
  4. Finalment, solem presentar una repartició de zones excitables (receptors) diferents de persona a persona, en varietat i quantitat.
Tot això ve determinat en gran part per la nostra conformació genètica. Concretament, sembla que hi ha uns 25 a 30 llocs genètics responsables de la nostra capacitat de percebre l'amargor!
 
En general i molt esquemàticament, com menys receptors del amargor tenim, més suportem les coses amargues i, a l'inrevés, com més estructures de detecció de l'amargor tenim a la boca, més senyals es generen i més la "notem". Per això, entre altres coses, en un grup escollit a l'atzar, es distingeix l'amargor de forma tan diferent. 
Seguint en la línia de simplificar, s'observa que entre occidentals, hi ha un 50% de gent (normalment sensitius) que percep "normalment" l'amargor mentre que hi ha un 25% (no-sensitius) que la perceben poc alhora que hi ha un 25% (super-sensitius) que la perceben exageradament. Hem escrit "entre occidentals" perquè en altres grups socials, sembla que per raons genètiques radicades en l'evolució, el repartiment és ben diferent.
 
La percepció de l'amargor també està relacionada o condicionada per l'edat. Aquesta sensibilitat sembla que disminueix amb els anys.
El gènere sembla igualment tenir certa influència. S'ha observat que les dones solen ser més susceptibles de percebre l'amargor que els homes.
En el capítol de les variacions personals, s'observa que un individu pot ser extremadament sensible a un compost amarg mentre que manifesta poca sensibilitat a una altra substància teòricament amarga.
Tècnicament, també cal ressaltar que la temperatura influeix en la percepció del amargor. En general, com més escalfor, més es percep l'amargor. 
L'acidesa (pH) i la composició original de l'aigua solen influenciar de forma variada la percepció de l'amargor.

Aspectes culturals

Els aspectes culturals no s'han de descartar. Sembla que la percepció de l'amargor s'aprèn. S'han fet observacions molt interessants sobre fetus avançats i sobre nens de molt curta edat que no permeten concloure que l'amargor es rebutgi de forma radical automàticament. Hi ha variacions degudes entre altres coses, a la composició de líquid intrauterí i a la composició de la llet materna. S'"aprèn" l'amargor molt d'hora. Fins i tot s'ha pogut establir que primer s'accepta i després, al cap de poc temps, es rebutja. En general, la reacció natural és de rebuig, però no és una pauta absoluta.
Fins ara hem parlat gairebé exclusivament de la intensitat de l'amargor. Però en molts textos sobre l'amargor es parla de la "qualitat" de l'amargor. I aquesta també és una pauta de diferenciació i d'apreciació que depèn de les substàncies amargues mateixes, del medi en el qual les tenim dissoltes i dels gustos i capacitats del tastador.  
En general aquesta qualitat es concreta en aspectes de "neteja" i de "rodonesa". L'amargor "bona" a la cervesa es manifesta sense astringències, sense asprors i sense aspectes "punyents". Pot ser seca, metàl·lica o fins quelcom "dura", però es considera que aquests aspectes s'han de mantenir en qualitats "elegants". No es parla d'"intensitat". Una cervesa pot ser molt amarga però ha d'evitar qualsevol astringència, aspror o fins acidesa relacionada amb l'amargor. 

Origen de l'amargor

Aquí, una altra vegada, no hi ha res simple. Existeixen diferents substàncies que indueixen aquest gust. Principalment, com era de suposar, hem de citar els àcids iso-alfa (en forma natural o en formes reduïdes o hidrogenats) procedents del llúpol. També hi ha aminoàcids encara que en quantitat molt més modesta, aportats pel malt, i altres compostos que no solen passar del llindar de percepció. 
Cal esmentar semblantment que algunes sals minerals de l'aigua poden impartir desagradables sensacions amargues a la cervesa mentre que altres poden augmentar i fins millorar aquesta sensació sense participar-hi.  
També existeixen alguns compostos fenòlics derivats del malt i del llúpol que poden afegir sensacions amargues i astringents en la cervesa. 
Durant la fermentació també es generen compostos que poden resultar amargs, especialment en cerveses d'alta fermentació. Se citen algun alcohol i algun àcid gras.  
Cal esmentar també els àcids grassos rancis i les proteïnes hidrolitzades, ambdós fonts d'amargor a la cervesa.
Els àcids alfa continguts en els llúpols són intensament amargs. Més que la quinina. A més, el llúpol presenta una gran diversitat varietal i estacional que cal tenir en compte, i també es produeixen presentacions del llúpol que van des del plug als extractes que tenen cadascuna els seus condicionants d'extracció i d'eficiència. 
Existeixen a més almenys 6 àcids alfa diferents en el llúpol i aquests àcids es presenten en proporcions diferents segons la varietat i l'anyada.  
Els àcids alfa, en ser escalfats en el most isomeritzen, canvien de forma i, per tant, canvien de manera d'expressar l'amargor.
Hi ha la possibilitat d'utilitzar àcids ja isomeritzats, purificats, destil·lats, modificats i traficats en tots els sentits. 
Actualment s'estan fent molt serioses investigacions sobre la relació de tots aquests productes amb els altres components de la cervesa com l'alcohol o els sucres. 

Aspectes tècnics.

La percepció de l'amargor del llúpol s'incrementa per la presència d'altes concentracions de ions de sulfat i magnesi. 
Els ions de sulfat també ajuden en l'extracció dels àcids alfa del llúpol. 
Els nivells excessius d'aquests ions poden impartir una amargor desagradable.
El pH influeix també. Uns valors més alts (condicions més bàsiques) de pH ajuden en l'extracció dels àcids alfa.
Les resines de llúpol extretes amb uns valors de pH menors (5,2 pH) solen promoure una amargor que es descriu com més fina i més equilibrada.
 
 
Més sobre amargor: