Estils - Cerveses de fermentació àcida
Capítol 3
Elements d’avaluació i gaudiment
Del gaudiment i del coneixement
Jean-Anthelme Brillat-Savarin (1755-1827), va ser un polític francès d’origen aristocràtic de l’època de la Revolució Francesa que va escriure un llibre sobre els plaers i les tècniques de la gastronomia que porta per títol:
«Physiologie
du Goût, ou Méditations de Gastronomie Transcendante; ouvrage
théorique, historique et à l'ordre du jour, dédié aux Gastronomes
parisiens, par un Professeur, membre de plusieurs sociétés
littéraires et savantes».
Un molt bonic títol (un pèl pompós) que podem traduir més o menys així:
«Fisiologia del Gust, o Meditacions sobre Gastronomia Transcendent; obra teòrica, històrica i d’actualitat, dedicada als gastrònoms parisencs, per un professor, membre de diverses societats literàries i doctes».
He de reconèixer que en tinc una edició moderna per algun lloc de casa, però que encara no l’he llegit. Però el vaig adquirir empès per la citació següent:
«Les
connaissances gastronomiques sont nécessaires à tous les hommes
puisqu’elles tendent à augmenter la somme des plaisirs qui leurs
est destinée.»
Que també transcriuríem:
«Els coneixements gastronòmics són necessaris per a tots els homes atès que tendeixen a augmentar la suma de plaers que se'ls destina.»
M’hauria agradat fer un article d’ordre filosòfic sobre la relació entre plaer i coneixement, però crec que ens haguéssim perdut en una plètora d’exposicions, refutacions, detalls i distincions múltiples que poc tindrien a veure amb l’objecte d’aquest article.
Així que simplement, utilitzaré la citació de Brillat-Savarin per introduir una idea que fa temps que maduro.
Crec que l’autor proposa que el fet de conèixer coses sobre un objecte del qual ja gaudim, augmenta aquest gaudiment. Suposo que no és una regla general i que depèn de cada persona i de les seves vivències. I també podem imaginar que qualsevol persona pot gaudir del que li agrada com li sembla. Ho pot consumir simplement, associat amb coses o esdeveniments, en forma de complement, o pot ser el centre de la seva atenció. Totes aquestes actituds, o gairebé totes, són lícites sempre que no generin dolor ni cap desgràcia.
Si, pel motiu que sigui, optem per afegir el coneixement a l’aprehensió sensorial, tinc tendència a pensar, com Brillat-Savarin, que el gaudiment dels sentits s’augmenta del plaer de saber, el saber de com són aquestes coses, de com les percebem i com podem comunicar entre nosaltres sobre això.
Si hi ha, entre els lectors algun filòsof, ens podrà potser il·luminar sobre la discussió respecte de la relació entre saber i gaudir que sembla que va encetar Plató. Sé que ho va discutir, però no em veig en cor d’entrar en aquesta matèria.
El cas és que estic convençut que es gaudeix més de quelcom quan se’n coneixen alguns detalls tot i que, com diu un conegut meu, les sorpreses també tenen la seva gràcia i poden generar plaer i fruïció.
Tot això em serveix simplement per explicar el perquè d’una sèrie d’articles sobre cerveses de fermentació. Com també justifica tot allò que he abocat en aquest blog des de fa uns vint anys.
I, al final, també permet copsar perquè fem un article sobre tot allò que es pot trobar sensorialment en una cervesa de fermentació àcida. Es tracta de permetre una comprensió més pausada, més assossegada que la que ofereix un simple i agradable consum. I finalment, també, es tracta també de generar expectatives positives sobre un grup de cerveses que, com ja ho he esmentat, solen provocar algun rebuig per part del consumidor no avisat.
Passem doncs a repassar una mica en detall tot allò que podem esperar sensorialment d’una cervesa de fermentació àcida.
ASPECTE
Procedint ordenadament, primer voldrem descriure el més evident per als humans: l'aspecte d'aquestes cerveses. Aquest pot ser molt variat tant en termes de color com de transparència. Així, trobarem cerveses que aniran de daurades clares, passant per altres que oferiran diversos colors de torrats fins a aquelles que ostenten el color de la fruita o del licor que se'ls hagi pogut afegir. Existeixen alguns estils particulars elaborats amb malts de color especialment fosc que també poden tenir la seva gràcia, fins i tot s’han creat noves receptes no tradicionals amb malts completament foscos.
Aquestes cerveses poden ser més o menys transparents en funció de la maduració, dels ingredients o, fins i tot, del mètode de filtratge que se’ls haurà aplicat. O de l’absència d’aquest.
No se sol esperar gaire escuma en aquestes cerveses, ni tampoc la que aconseguirem serà especialment densa ni persistent. És possible que generi alguna adherència, però no és un aspecte que pugui donar gaire joc. El color serà blanc en les cerveses de malt clar i sense fruita (o amb fruites de color clar com ara l’albercoc) mentre que podrà ser del color de la fruita afegida com en el cas de Lambic o de la Gueuze de fruites sovint roges. Té la seva lògica. També seria perfectament possible una escuma de color colrat en una cervesa àcida marró o negra.
En general, aquestes cerveses es produeixen amb mètodes tradicionals que no sempre inclouen un filtratge gaire fi, de manera que és ben possible que es pugui apreciar un cert solatge que només es considerarà defecte en cas que es trobi en quantitats excessives. Alguns productors, però, tot i que disposen de maquinària de darrera generació, sofisticada i tot plegat, permeten una certa terbolesa per emular l’origen rústic de moltes d’aquestes cerveses.
AROMES
Després, en olorar, trobarem un quadre aromàtic que serà un compendi complex i molt enrevessat de tot allò que li ha passat al most fins a arribar al nostre got.
Per fer-ho una mica entenedor, ho ordenarem per ingredients. Però cal ser conscients que no se’ns farà patent en cap ordre concret i menys en l’ordre que descriurem ara.
Primer haurem de parlar d'aromes de gra, de farina, de massa crua de pa i, en els exemplars més acolorits podrem trobar quantitats variables de crosta de pa. També es podran descriure aromes de pa de Viena i altres pans poc cuits. De vegades arribarem a parlar de mel, però no és tan habitual. En algun cas, hem pogut descriure notes de palla o segó.
Sigui com sigui, el paper del malt, quan és de color clar, sol ser bastant discret. No ens trobem davant d'una cervesa que ens vulgui fer cap discurs gaire sofisticat sobre malt. Sovint, aquest perfil es troba sovint dissimulat pels efectes aromàtics de les diverses fermentacions. Se sol dir que el malt funciona de «suport». Així i tot, en cerveses molt acolorides, el perfil del malt es farà més complex.
Els llúpols que s'introdueixen tradicionalment en les cerveses de la família del Lambic són «vells», de dos o tres anys. Són els únics estils que coneixo en els quals es fan servir els llúpols així. En francès, en diuen «houblon suranné» i en flamenc, «oude hop». La seva aportació aromàtica serà especialment discreta per no dir simplement nul·la. Serà molt difícil apreciar cap aportació sensorial d'aquest ingredient ni en aromes ni en amargor.
Aquestes addicions suggereixen una discussió molt interessant sobre el seu motiu o sobre la seva funció. He estat buscant el motiu d'aquest afegitó, però no he trobat res més que el fet, manta vegada repetit, que els llúpols, amb els seus àcids amargs, ajuden a la conservació de la cervesa. Però aquesta raó topa frontalment amb el fet que aquests llúpols són, com deia, «surannés» vells. Això vol dir que els àcids amargs que contenien quan eren frescos i que contribuïen a la conservació de la cervesa s'han disgregat gairebé completament. I si s'han disgregat aquests principis conservants, o bé la teoria general de la conservació gràcies als llúpols queda infirmada o bé que la teoria dels llúpols «vells» que ajuden a la conservació de les cerveses de fermentació espontània pateix alguna coixera conceptual.
També pot ser que m'hagi perdut alguna cosa. Estic obert que m'ho expliquin.
Afegiré, però, que en receptes de construcció recent, especialment de l’altra banda del bassal, on no tenen cap tradició que els coarti, es produeixen cerveses de fermentació àcida en les que el llúpol té una part més protagonista. No en puc dir gairebé res perquè no he tingut la sort de tastar-les i perquè, a més, tendeixo a pensar que les coses no són encertades només perquè són noves o perquè trenquen motlles. De vegades potser, la tradició té algun sentit. No en va s’han emprat llargs lapses de temps carregats d’errors i correccions per arribar a elles. En el cas de l’acidesa i l’amargor que podria introduir el llúpol, diria que una combinació encertada entre ambdós gustos és extremadament difícil d’aconseguir. No he dit impossible, però puc afirmar que no he tastat cap producte d’aquesta mena on el casori entre acidesa (forta) i amargor resultés en quelcom plaent.
No cal dir que també estic obert a què em demostrin el contrari. Crec en les
tradicions (o almenys en algunes d’elles) però tampoc en sóc un
furibund defensor. Les tradicions naixen, viuen i moren, no és superflu tenir-ho en compte.
L'enumeració que suggereixo tot seguit respon a dos criteris. Primer es llisten els descriptors «habituals» d'una fermentació «normal» que també se solen trobar a les cerveses de la família del Lambic. Posteriorment, he afegit algunes aromes típiques de les cerveses de fermentació espontània. A més, haurem d'entendre que només és un llistat d’aromes possibles. No cal que apareguin totes, de manera que serà perfectament possible que aparegui alguna olor que no es trobi en aquesta llista. En termes d’anàlisi sensorial, cal ser adaptable.
→ 1. FRUITES. Principalment, el joc olfactiu més evident relacionat amb la fermentació que se'ns proposa és el de les aromes de fruites com poma, pera, albercoc, préssec i nespra, en uns aspectes més aviat madurs. També seran relativament fàcils d'identificar els cítrics com a llimona, taronja o, sobretot, aranja. En molts casos podrem trobar grosella verda (i també roja). Accessòriament, sense que siguin fruites, podrem detectar aromes de ruibarbre o d'agrella. Tampoc seran rars descobriments com cirera o nabiu així com fruites tropicals com plàtan, pinya i mango entre altres. En cerveses on s'hagin afegit fruites «reals» com cirera, gerds o raïm moscatell, les aromes d'aquestes fruites seran força evidents per no dir que poden cobrir completament les altres. Aquestes olors tendiran a sobresortir en els exemplars més joves mentre que s'aniran atenuant en les mostres més madurades.
→ 2. FLORS. Menys sovint, es podrà igualment detectar algun aspecte floral com rosa, encara que no se sol esperar res especialment perfumat. En algun cas, hem pogut detectar clarament una aroma de flor de magnòlia, però era una cervesa amb altres signes d'infecció no desitjada.
Ara hem d'afegir una
altra llista deguda a tots els microorganismes que han participat en
la fermentació i que no són l'acostumat Sacaromices. A la
fermentació espontània intervenen més de dos-cents
microorganismes. La grandíssima majoria d’ells no toleren
l’alcohol i desapareixen tan bon punt el nivell d'aquesta
substància arriba més o menys al 3%/vol. Però alguns deixen un
efecte sensorialment apreciable com, en especial, una bona part de
l'àcid acètic i probablement algun aspecte sofrat
curiós.
Dels pocs que suporten l'alcohol, tenim la família
Sacaromices que produeix les aromes afruitades que primer hem
esmentat i les diverses soques de Lactobacil i de Pediococ que són
majoritàriament responsables d'introduir l'àcid làctic. No
s'ha descrit que aquests dos darrers aportessin elements aromàtics
encara que alguns tastadors suggereixen lleugeres notes de iogurt.
Així i tot, hem pogut comprovar que l’àcid làctic i l’àcid
cítric s’assemblen prou perquè algun avaluador suggereixi una
acidesa «cítrica» i, fins i tot, que aquesta impressió el
condueixi a evocacions aromàtiques cítriques.
→ 3. FENOLS. Com que hi ha tants participants en aquestes fermentacions, no se sap exactament d'on procedeixen algunes aromes curioses. Per exemple, poden aparèixer aromes de goma, goma cremada i fins i tot de fum. En algun cas, és possible una olor de desinfectant d'hospital (se sospita que algunes d’aquestes olors són el fet del Brettanomyces que comentem més avall). En la mateixa categoria química (fenols) caurien força especiats com pebre, clau, nou moscada, llavor de coriandre, anís o vainilla i altres coses menys freqüents com, per exemple, sàlvia. En un àmbit lleugerament diferent podria passsar que es manifestés una mica de pega. A concentracions molt baixes, tots aquests elements aparentment defectuosos solen enriquir el perfil aromàtic general.
→ 4. BRETTANOMYCES. El gran «tractor» de la fermentació, la màquina devoradora i, alhora, constructora de la fermentació de les cerveses de fermentació espontània és la família del fong Brettanomyces. És pràcticament indestructible al 100% de manera que quan algú el té a la seva instal·lació, haurà de viure amb ell a menys de canviar de maquinària. I això implica que els productors de cerveses de fermentació espontània que permetin la presència de Brettanomyces al seu espai, només podran produir cerveses que presentin, entre altres, elements aromàtics conseqüents a la presència d'aquest fong. Aquest és un altre aspecte que implica que aquesta categoria de cerveses no sigui cap panacea econòmica.
El Brettanomyces pot produir compostos químics
que després ell mateix reverteix. Així pot produir alcohol,
transformar-lo en èsters, produir àcids grassos i
també una mica d'àcid acètic. Així que les seves
aportacions aromàtiques també podran descriure’s com formatge,
cabra o cera. Lògicament, aquests elements només
s’apreciaran si són discrets.
Aquest fong podrà introduir
aromes molt curioses que els adeptes a les cerveses de fermentació
espontània busquen i aprecien. Semblen aromes que podrien ser
desagradables, però el truc és que es manifestin molt poc i que es
necessiti un esforç per trobar-los i identificar-los. Es tracta per
exemple de cuir nou, suor, cavallerissa,
manta de cavall i fins i tot estable. Com en el cas
anterior, no cal dir que aquestes olors han de ser discretes. Però
perceptibles.
→ 5.
MADURACIÓ.
Per acabar amb aquest
perfil aromàtic, afegirem que, en els exemplars més madurats, pot
aparèixer una mica de diacetil, és a dir, olor de mantega.
I ja que estem posats, tenint en compte el fet que es maduri la
cervesa en bótes de fusta de roure o castanyer, no serà gens
estrany que trobem l'olor d'aquestes fustes
en el producte acabat. Un toc de suro
tampoc no seria impossible.
No serà doncs especialment
agosarat concloure que les cerveses de fermentació espontània poden
oferir un perfil aromàtic extremadament complex, curiós i fins i
tot rar. D’això, els
americans en diuen «funky».
I crec que l'exploració d'aquests perfils té la seva
gràcia i un
bon plec de diversió. Només cal
posar-hi curiositat.
GUSTOS
Un cop ens haurem
divertit amb el panorama aromàtic de la cervesa, passarem
naturalment a tastar-la a la boca.
Els aspectes en boca
inclouen els gustos (dolç, salat, amarg i àcid) i el tacte a la
boca (cos, textura, efervescència, alcohol i aspror/astringència).
Com amb les aromes, aquestes característiques no solen aparèixer a
l'ordre exposat aquí.
Acidesa
En les cerveses de
fermentació àcida, el primer aspecte que sol sobresortir, sol ser
l'acidesa com ho suggereix la seva denominació. Podrem valorar-ne la
intensitat, que podrà ser agressiva, forta,
tova o fluixa. També voldrem comentar les seves
qualitats: punxant, àmplia, rodona, prima,
buida o fins i tot verda. Convé determinar
especialment si se situa en alguna localització concreta de la
cavitat bucal o si s'escampa bé. En el primer cas tindrem
probablement una acidesa predominantment acètica, punxant
i agressiva, mentre que en el segon supòsit estarem notant
més aviat l'àcid làctic, més rodó, suau i una mica
escumós. L’acidesa làctica s’escampa millor dins la boca
que l’acètica. En la majoria d’aquestes cerveses, la proporció
entre acètic i làctic, en termes d’impacte sensorial, si es
pogués mesurar, seria més o menys de 25% a 75%. En algun cas
tradicional, s'aprecia un perfil acètic més acusat, com en algunes
Roges de Flandres. Hem trobat
aquesta sensació penetrant també en alguna Oud Bruin.
A més, podrem fixar-nos en la persistència d'aquesta
acidesa. Sol ser prou curta. Sovint sobta com deixa la boca
molt «neta» d’altres sensacions.
Altrament, podrem estar atents a l'efervescència. Ens interessarà copsar com es combina amb les diverses qualitats de l'acidesa. Poden ser complementàries o poden presentar batalla. Cap d’aquestes opcions és millor que l’altra. N'hi ha prou que ens fixem en si «funcionen» bé juntes o no. Una manera de funcionar és quan percebem que l'acidesa i l'efervescència són elements que, sensorialment, treuen pes al conjunt, especialment aportant elements refrescants. A més, alguns exemplars, especialment de Gueuze, solen ser ben efervescents mentre que els exemplars de Lambic, com més vells, menys són efervescents fins a arribar, alguna vegada, a no ser-ho gens. Un altre cop, no està ni malament ni bé, cal valorar si «funciona» sensorialment en el conjunt.
Molts tastadors novells de les cerveses que comentem comenten que aquests productes els recorden fortament la sidra. És una possibilitat que es justifica perfectament atès que, en moltes cerveses de fermentació espontània es pot detectar alguna olor de poma (vegeu fermentació 1.), a vegades forta, i també notes sofrades que hi poden fer referència. Però solc trobar la sidra més aromàtica i, fins i tot, perfumada.
Dolçor
Salat
Tot i que aquestes cerveses que comentem continguin sovint una gran quantitat de blat, el típic aspecte lleugerament salat que sol aportar aquest cereal no se sol notar. Probablement, es trobarà subjugat per l'acidesa i tota l'arquitectura sensorial que ve amb ella.
Amargor
Com ja ho hem esmentat, l'amargor no figura a les receptes tradicionals. En canvi, com ho hem comentat, en produccions creatives on se'n requereix la presència, podrà aparèixer. Repeteixo que la meva experiència personal és que és molt complicat (no impossible) combinar harmoniosament l'amargor amb una acidesa tan prominent. Fins ara, no he trobat cap exemplar que jo recordi on aquesta combinació sigui amable. M'atreviria a dir que és la raó d'introduir llúpols vells. Llavors entraríem en la mateixa qüestió que hem tractat abans, però agafada per l’altra punta: si no volem cap expressió del llúpol, per què no fem cerveses de fermentació espontània simplement sense llúpols?
CÒRPORA
Cos
Les cerveses de fermentació espontània, especialment el Lambic i la Gueuze, són en general cerveses altament atenuades. Això vol dir que contenen molt pocs sucres romanents. I com més madures siguin, menys sucres contindran. Els sucres són els principals responsables de la sensació de cos. Així que, com més madurada sigui la cervesa, menys sucres contindrà i, per tant, menys cos oferirà.
Lògicament, en els productes que continguin sucres afegits, sigui amb cervesa jove afegida o amb sucre directament (Faro), la sensació de cos serà possiblement més gran encara que no arribi a ser res que cridi molt l'atenció.
Textura
Tenint en compte que la textura també depèn del contingut en sucres, aquesta es trobarà influenciada per l'atenuació, probablement en la mateixa mesura que el cos. En principi, l'acidesa sol restar textura i cos al conjunt.
Astringència
Una altra cosa que intervé en aquesta organització sensorial és l'aspror o l'astringència. La podem entendre com el contrari de la textura suau. Una mica d’aquestes característiques no és infreqüent en les cerveses que estem veient. La qüestió és més aviat, la intensitat i com s'acobla al complex que descrivim més amunt.
Fins i tot podem acceptar un toc d’astringència com un caràcter «rural» necessari. A mi personalment, no em molesta gens un toc «rasposet» en aquestes receptes, ans al contrari.
Alcohol
La majoria de les cerveses de fermentació espontània, tradicionals o no, solen presentar una graduació alcohòlica entre 5 i 6% vol. En gairebé tots els casos, només s'aprecia una vegada empassada la cervesa. Cal dir que l'alcohol ha d'estar ben integrat, pràcticament ocult. Això no obsta que puguem trobar algun exemplar menys tradicional que inclogui una presència significativa d'alcohol. En aquest cas, simplement ens preguntarem si aquesta presència té sentit en el conjunt. Per exemple, podria aportar una mica de solidesa al suport de malt i permetre així una complexitat d'aromes més dilatada. Tot i així, diria que la seva presència haurà de ser més aviat secundària. Em pregunto si podríem aconseguir una bona combinació entre acidesa i alcohol. No ho veig clar.
Criteris generals
Podem intentar determinar si la cervesa que estem analitzant (o simplement gaudint) és de glop fàcil, si passa la set o si és fàcil de pair. Cap d'aquests criteris no és bo o dolent per si mateix. Simplement estem intentant una descripció completa.
Així mateix, podrem qualificar la complexitat (simplement el nombre de descriptors aromàtics trobats), l’impacte sensorial i mental, els equilibris i la persistència general. L'impacte està relacionat amb la intensitat general de la cervesa, amb la primera impressió a entrar a la boca i amb el record mental que deixa. Hi ha cerveses molt impactants que deixen poc record i altres que, sent molt tímides, ens impressionen per alguna qualitat concreta que recordarem. Una cervesa no és bona o dolenta perquè té un impacte més o menys fort encara que, sovint, quan no tenim temps de raonar, solem notar millor els exemplars impactants que els modestos encara que aquests, en una avaluació més pausada se'ns puguin revelar com molt més interessants.
Moltes vegades considerem que una «bona» cervesa ha de ser «equilibrada». Però no és així: una cervesa equilibrada ens ofereix un conjunt sensorial en el qual, especialment el perfil aromàtic, presenta intensitats semblants: res no està per sobre o per sota d'una altra cosa. Les cerveses «equilibrades» són difícils d’analitzar precisament perquè no hi ha descriptors dominants i altres de més amagats. A la majoria de les cerveses de fermentació espontània, el descriptor principal i dominant és l'acidesa. Tota la resta gravita al voltant d'aquesta qualitat. Al final doncs volem saber si tot això que hem estat descrivint constitueix un conjunt harmònic, ben fet, ben acabat. Voldrem saber si aquesta aglomeració de sensacions al contorn de l'acidesa funcionen com un conjunt homogeni o si, al contrari, sembla un aglomerat sense ordre sensorial perceptible.
No recordo haver tastat cerveses de fermentació espontània que em produïssin un retrogust espectacular. En general, les cerveses de color clar passen ràpidament i, com deia, deixen la boca molt neta. Algunes receptes amb més color allarguen més la seva presència en boca per mor, sobre tot, dels torrats i torrefactes que hi haurem introduït per mitjà de malts de colors. Crec que les cerveses amb addicions de fruita solen allargar una mica la sensació afruitada. Així i tot, no solen ser gaire llargues i el final sol quedar molt «net».
En les cerveses, hi ha alguna «trampeta» possible: es fa una cervesa de fruita segons els protocols coneguts, però un cop s’han retirat les fruites, es pasteuritza el conjunt de manera que es conserven molts més sucres en suspensió, cosa que augmenta el cos, la textura, modifica els equilibris i provoca un retrogust important. Aquestes cerveses són sensorialment menys àcides que les altres. Bé, no passa res, és un altre concepte que té la seva clientela.
Composició, harmonia
Ja estem més o menys al cap del carrer. Podem imaginar que els més interessats duran a terme diverses passades entre avaluació aromàtica i tast en boca. En general, solc recomanar que es faci fins que no apareix cap novetat.
Arribats a aquest punt, quan ens hem fet càrrec dels criteris generals, podem distanciar-nos una mica de l’objecte analitzat i preguntar-nos si trobem que tot allò que hem observat i notat es constitueix en un conjunt homogeni sòlid i lògic.
Ens cal interrogar-nos si es tracta d’una construcció sensorial ben conjuntada, d’una composició ben compensada i sòlidament construïda. Al contrari, podríem trobar-nos davant d’una combinació pobra, estripada, desencaixada o sense sentit. Entremig, hi hauria de tot.
Ras i curt, hem de tenir la sensació que ens trobem davant d’una cervesa HARMÒNICA, en la composició de la qual no sobra ni falta res.
Em sembla de gran importància, si volem fer bé la feina, que aquestes consideracions es facin al marge dels nostres gustos personals, sense tenir en compte cap pertinència estilística i eliminant de la ment les possibles expectatives que teníem. Valorarem la cervesa per ella mateixa i prou. Bé, ho intentarem. És un repte interessant.
Conclusió 1
He volgut fer aquest article en honor a tots els esforçats i entregats brouaters, casolans i professionals de per aquí que han tingut el coratge de produir exemplars de cerveses àcides, amb més o menys fortuna però sempre amb afany, determinació i il·lusió. Aquesta categoria de cerveses i els seus productors mereixen ser coneguts i apreciats en la seva justa mesura perquè ens apropen un producte molt singular, interessant, divertit o, simplement, plaent.
Així que, no tingueu por, aquestes cerveses no mosseguen i, amb elles, poden passar uns moments especialment fins i memorables.
Conclusió 2
Com ho haureu comprovat, moltes coses que aquí s’exposen no són afirmacions peremptòries. Ho dic i hi repeteixo sovint, en termes d’avaluació sensorial, no hi ha mai res establert definitivament. No hi ha cap veritat última perquè, en realitat, tot són opinions. Més o menys raonades i sustentades.
Això vol dir que, en aquest blog, estem oberts a qualsevol observació, il·lustració, explicació, especificació, esmena, advertiment, comentari, escoli, explanació, correcció, acotació i remarca que el lector vulgui aportar. Originalment, és com el vaig pensar.
Així, que estem a disposició per rebre participacions vostres.
Nota
El lector que haurà arribat aquí haurà observat que, en aquest article, hem parlat gairebé exclusivament de cerveses de fermentació espontània. Bàsicament, hem glossat el que es pot anomenar «la família del Làmbic». Hauré de corregir aquest error per mitjà d’un altre capítol sobre les «cerveses àcides de la família de la Berliner Weisse». No prometo res, però reconeixo que tinc ganes de fer-lo. El problema podria ser que no les coneixo tant i que, per tant, hi ha més treball de preparació.
03-02-2025
Albert Barrachina Robert
Professor d'anàlisi sensorial de la cervesa a la Facultat d'Enologia de la URV
Professor d'anàlisi sensorial de la cervesa al curs de cervesa artesana de la Universitat d'Alacant.
Ex-membre de l'equip d'Art Cervesers.
Jutge certificat BJCP des del 2015
Premi Steve Huxley 2020
Aquesta és l'altra cara del cartell del festival que ja hem comentat. Hi figuren els participants a la mostra. Jo no en trec res de publicitar-ho. Només em fa gràcia pensar que el que escric podría contribuir al seu èxit. Ho desitjo sincerament, i ho he argumentat a bastament.
Nota final
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons.
Aquells
que voleu fer servir aquest article, copiar-lo, traduir-lo, o fer
veure que us heu llegit totes les fonts 😉,
ho podeu fer. L'accés a aquest blog és completament lliure. I
essent que el seu objectiu és la difusió de la cultura de la
cervesa, podeu copiar i afusellar com us abelleixi sobiranament. Cap
problema.
NOMÉS
HEU DE TENIR L'HONESTEDAT DE CITAR TOTES LES VOSTRES FONTS,
INCLOENT-HI AQUESTA, ENCARA QUE US FACI RÀBIA QUE ESTIGUI ESCRITA EN
CATALÀ. TAMPOC COSTA TANT SER UNA MICA HONEST! PER ENDAVANT, MERCI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada