3 de jul. 2017

Estils - STOUT - Capítol 5 - Irish stout - BJCP 15B

Descripcions segons el BJCP:

15B Irish Stout 

Impressió general: 

Una cervesa negra amb un flavor torrefacte pronunciat, sovint semblant al cafè. L'equilibri pot anar de bastant igualat a bastant amarg. Les versions més equilibrades solen tenir una lleugera dolçor del malt. Les versions amargues són més aviat seques. Les versions "draught" són típicament cremoses degut a la presència de nitrogen però les versions en ampolla no tenen aquest caràcter relacionat amb el sistema de servei. El flavor torrefacte pot ser sec i semblar-se al cafè o tirar més cap a xocolata.

Aroma 

L’aroma semblant al cafè típicament domina. Pot oferir lleugeres notes secundàries de xocolata negra, cacau i/o gra torrefacte. Èsters entre mitjans i res. Aromes del llúpol entre baixes i nul·les, pot ser lleugerament terrós o floral, però típicament, no n’hi ha. 

Aparença 

De color negre de tinta a marró fort amb llambregades de color de granat. Segons Guinness: «La cervesa Guinness pot semblar negra, però en realitat és un matís molt fosc de robí». Opaca. És típic el cap d’escuma dens, cremós, persistent i colrat o marró, si es serveix amb nitrogen. No s’ha d’esperar tanta densitat ni tanta cremositat en una cervesa d’ampolla. 

Flavors 

Gra o malt torrefacte moderat amb una amargor del llúpol entre mitjana i alta. El final pot ser sec semblant al cafè a moderadament equilibrat amb tocs de caramel i alguna dolçor del malt. Ofereix típicament olors de cafè però també pot incloure un caràcter de xocolata negra al paladar que persisteix fins al final. Els factors de compensació poden incloure cremositat, afruitat entre mig-baix i nul i un flavor de llúpol entre mitjà i nul (sovint terrós). El nivell d’amargor és més aviat variable talment com el caràcter torrefacte i l’aspecte sec del final. Aquesta variabilitat dóna espai per a interpretacions per part dels brouaters. 

Còrpora 

Cos entre mig-lleuger i mig-ple amb algun caràcter cremós (especialment amb el servei amb nitrogen). Carbonatació entre baixa i moderada. Tenint en compte l’alta amargor del llúpol i la significativa proporció de gra torrefacte, aquesta cervesa resulta notablement suau. Pot presentar una lleugera astringència deguda al gra torrefacte tot i que no seria desitjable cap aspror. 

Comentaris 

Quan una broueria oferia una Porter i una Stout, la Stout era sempre la més forta (originalment, es deia Stout Porter). Les versions modernes es brouen a una densitat inicial més baixa i ja no cal que la Stout sigui necessàriament més forta que la Porter. Avui en dia és típicament un producte de tirador. Les versions en ampolla es brouen a unes DI típicament més altes i, habitualment són anomenades «Extra Stout». A Irlanda, existeixen diferències regionals de variabilitat semblant a les que es troben entre les Bitter angleses. En les Stout típiques de Dublín es fa servir gra cru torrefacte i són més amargues i més seques (no dolces). Les Stout de la zona de Cork són més dolces, menys amargues i ofereixen aromes de xocolata degudes als malts especials. Els exemples comercials d’aquest estil estan gairebé sempre associats al servei de tirador amb nitrogen. No hem d’esperar de les cerveses envasades en ampolla que tinguin la textura plena i cremosa i un cap d’escuma persistent associats al servei amb nitrogen. 

Història 

L’estil ha evolucionat a partir dels intents d’emular l’èxit de les Porter londinenques. Originalment, era més cremosa i oferia un cos més robust i més força. Guinness havia començat elaborant només Porter en 1799 i un «un tipus de Porter més robust» pels volts de 1810. Les Stout irlandeses es van singularitzar de les Stout simples de Londres (o simplement de les Porter) a finals dels anys 1800 amb una èmfasis sobre els malts més foscos. Guinness va ser una de les primeres broueries en usar malt «Black patent» per a les seves Porter i les seves Stout en els anys 1820. Guinness va començar a utilitzar ordi torrefacte a partir del final de la Segona Guerra mundial mentre que els brouaters de Londres seguien utilitzant malts «brown». Guinness va començar a fer servir flocs d’ordi en els anys 1950, època en la qual també va augmentar considerablement l’atenuació del seu producte. Guinness Draught va ser llençada al mercat com a marca en 1959. Les llaunes i ampolles «draught» foren desenvolupades a finals dels anys 1980 i 1990. 

Ingredients característics. 

La Guinness es broua utilitzant ordi torrefacte, flocs d’ordi i malt Pale. Altres broueries no necessàriament fan servir ordi torrefacte. Poden aplicar malts xocolata o altres malts foscos especials. Sigui quina sigui la combinació de malts i altres grans, el producte final hauria de ser negre. Les Stout de Cork potser s’assemblen més a les stout històriques de Londres en la seva composició amb diverses engranades que no són dominades per l’ordi torrefacte. 

Comparació estilística 

Menys forta que una Irish Extra Stout però amb flavors semblants. Més fosca de color (negra) que una English Porter (marró). 

Dades tècniques: 

DI: 1.036 – 1.044 
DF: 1.007 – 1.011 
IBUs: 25 – 45 
EBC: 50 – 80 
Alcohol: 4.0 – 4.5% Vol

Exemples comercials: 

Beamish Irish Stout, Guinness Draught, Harpoon Boston Irish Stout, Murphy's Irish Stout, O’Hara’s Irish Stout, Porterhouse Wrasslers 4X 

Etiquetes

Força-estàndar, Color-fosc, Alta-fermentació, Illes britàniques, Estil tradicional, Família de les stout, Amarg, Torrat.

Traducció: 

Marc Corominas & Albert Barrachina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada