Chimay - Durant i després de les guerres
La primera guerra mundial va provocar la parada de l'activitat brouera a la fàbrica de cervesa (1915), la qual es reprendrà el 1919. No va ser fins a febrer de 1920 que es va tornar a vendre la primera cervesa. Es tractava d'una "cervesa intermediària" a l'espera que la cervesa forta pogués ser venuda. En aquella època, la cervesa "forta" es guardava en el soterrani uns dos anys segons diuen...
 |
| El Pare brouater Theodore Pinpin. |
En 1942, els Alemanys feren evacuar l'abadia. Després de la guerra, l'expansió de la broueria va ser el fet del treball i de l'obstinació dels monjos.
- Chimay, la tradició i la modernitat ...
Des de la inauguració de la broueria trappista de Chimay, els monjos sempre han fet un producte natural. Els textos panegírics sobre les cerveses d'abadia parlen de tradició i de receptes antigues. Però quan llegim detalladament la història de la broueria, observem que aquesta tradició no existeix. La "tradició" d'elaboració entesa com una continuïtat en la transmissió de receptes i procediments és una piadosa mentida que fa vendre. Com ho veurem més tard, les receptes de les cerveses d'abadia són invents del segle XX. El que sí és convenient suggerir és que aquests productes s'insereixen en una idea general de la cervesa que tenien productors i consumidors molt abans que es fessin les primeres cerveses d'abadia modernes. La idea potser sí que és tradicional, les receptes en canvi, són ben modernes.I precisament, durant la segona guerra mundial, els invasors saquejaren l'abadia. En especial s'emportaren els metalls de les sales de cocció i de fermentació. Quan els monjos, després de la guerra, decidiren remuntar-ho tot, ho feren en funció dels avenços científics desenvolupats per la Universitat Catòlica de Louvain, pel cèlebre professor Jan De Clerck. Després d'uns anys d'estudi, d'experiments, d'assaigs i errors, en 1948 la broueria de Scourmont va establir definitivament la nova orientació de les seves produccions. Per Pasqua del mateix any, es va llançar al mercat un prototipus que es convertirà en la Chimay Bleue (Chimay Blava). En aquell any, el pare Theodore havia aïllat o escollit el ferment particular de la broueria de Chimay.
La cervesa i el formatge es van fer ràpidament populars i els monjos es van veure obligats a augmentar la producció d'ambdós productes. En un principi, i per donar suporta al que dèiem abans de la tradició de consum, els primers clients de Chimay foren gent de la zona. Els primers en apreciar la cervesa foren els propis belgues. Més tard, la cervesa adquirí fama mundial. Però l'inici va ser local.
En 1954, el monestir desenvolupa una cervesa de Nadal que, avui, és coneguda com a Chimay Bleue.
El 1955, les vendes creixien molt, i l'abadia va decidir delegar la distribució per Bèlgica de la seva cervesa a la broueria Perle, (no n'hem trobat cap informació). El 30 de març de 1959, el Pare Theodore De Haene es va convertir en el mestre brouater de l'abadia de Scourmont. La seva figura, juntament amb la de Jean de Clerck, va ser determinant en la creació de les cerveses Chimay i, com ho veurem més tard, en altres també.
En 1966, surt al mercat el "tap blanc", coneguda com a Chimay Trippel.
En 1982, créació de la Chimay Grande Réserve i en 1986, de la Chimay Cinq Cents (ampolla de 75cl).
 |
| El Pare Theodore de Haene al laboratori |
«Originalment, les broueries foren creades dins de les abadies per tal de subvenir a les necessitats de la comunitat. Després de la guerra, la demanda va augmentar considerablement i va ser necessari fer una elecció. Al principi aquesta situació (l’augment de les vendes) era molt feliç perquè vam sortir de la guerra en un estat financer força crític. Havíem hagut de mudar-nos quatre o cinc cops sense comptar l’ajuda a la resistència. Llavors, què podíem fer? La primera solució era la d'actuar com a Sant Sixt. Allà no han tingut mai cap problema (de consciència). Però a Rochefort i a Orval les coses havien anat d’una altra forma. Ells també havien vist com creixia la demanda. I van dir: “per a viure, en tenim prou en brouar quatre partides a la setmana. No en farem pas més”. Tot això és molt bonic, molt edificant. No es tracta de criticar-los. Es tracta només de fixar-se en la situació econòmica de les nostres regions. Aquí, al pagès, li costa de guanyar-se el jornal. Els joves constaten la dificultat de viure en la nostra regió i se’n van cap a la ciutat. Intenten trobar feina i acaben a l’atur. -Tenim dret, nosaltres els monjos, de dir: .. "Petit Jesús, t'estimo molt. I jo faig el sacrifici de tot això. Per tant, només faré quatre partides per poder resar millor. Per tant, per pregar millor, els altres, que se’n vagin a l’atur”? Vam estar molt de temps en el dubte. És cert que hi havia un cert perill per la nostra vida religiosa. L’aspecte comercial podia superar allò que nosaltres considerem essencial: la recerca de Déu en la vida comunitària, el la pregària litúrgica i en la pregària... Ja ho veieu, la meva vida contemplativa forma part del meu ofici de brouater. He buscar i trobar Déu ací.»
Un cop jubilat el pare Theodore, el pare Vinel el va succeir per dos anys al cap dels quals va ser ell mateix substituït pel pare Thomas Vilain.
 |
| Pare Vinel |
 |
| Pare Thomas Vilain |
Capítol següent
Capítol precedent
Cerveses d'abadia. Taula de matèries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada