Actualment, la cervesa s’aromatitza amb una planta anomenada LLÚPOL. Aquesta planta és de la família de la cannabàcies. En altres termes el llúpol i el cànem (o marihuana en algun casos) pertanyen a un mateix grup taxonòmic vegetal i possiblement comparteixen algunes característiques. De fet es van fer fa bastants anys a Alemanya cerveses amb Cànnabis «actiu»però es van prohibir i ara només s'elaboren amb cànem «innocent».
Medicinalment i en temps pretèrits (per exemple en l’edat mitjana), el llúpol es va utilitzar amb dues finalitats. Es feien coixins farcits de llúpol per induir al son. I també es donava a la gent que havien perdut la gana.
En la cultura monàstica medieval ja existien jardins de llúpol (Hopfengarten) però els monjos i monges no utilitzaven la planta enfiladissa amb finalitats mèdiques, sinó que l’usaven per a promoure la preservació de les begudes. Hildegarda von Bingen (d. 1178) i el molt savi Albert el Magne (d. 1280) ens informaren al respecte. Hildegarda von Bingen i Albert Magne suggerien que el llúpol era esgotador: l'abadessa, va dir que creava «malenconia», mentre que el savi bisbe de Ratisbona, va escriure que el llúpol feia el cap pesant.
En l'alta edat mitjana, els metges àrabs estaven molt més avançats que els seus col•legues europeus. L'autor més important en el camp de la botànica i la farmàcia en el món àrab, que va viure a Espanya, Abdullah Ibn al-Bayt (1197-1248) va escriure sobre els efectes hipnòtics del llúpol.
No obstant això, els coneixements sobre el llúpol es van perdre en l'època del Renaixement. Cap a finals del Segle XVIII es va tornar a descobrir l'efecte inductor del son.
En això van jugar un paper important, entre altres coses, El rei anglès Jordi III (1738-1820) i l’elector de Brunswick-Lüneburg que va passar a ser rei de Hannover el 1815. Ambdós patien desordres del son que foren mitigats mitjançant l'ús del coixí de llúpol.
Els metges també descobriren el llúpol com una ajuda per a dormir en una altra circumstància: Christof Wilhelm Hufeland (1762-1836), fou un dels metges més importants del canvi entre els segles XVIII i XIX i va afirmar que el llúpol tenia una amargor que ajudava a la digestió i que era també una medicina pels nervis perquè actuava com a calmant.
El va seguir Clarus igualment famós, que en 1864 en el seu "Manual de medicaments especials" recomana el llúpol per pal•liar la falta de gana en cas de refredat, i per combatre l'insomni.
En el segle XX es va establir que el llúpol com a planta medicinal sedant, especialment en combinació amb la rel de valeriana.
«Assajos clínics recents demostren que aquesta combinació és útil en el tractament de la inquietud i de la dificultat per adormir-se,» es va escriure en «la història de desenvolupament de la botànica medicinal» de la Universitat de Würzburg. En aquesta Universitat (en el cercle d’estudis de plantes medicinals) es va elegir el llúpol (Humulus lupulus) com a Planta Medicinal de l'any 2007.
El principi actiu que condueix a la somnolència contingut en el Llúpol seria el METILBUTENOL tot i que sembla que queda per demostrar l’eficàcia real aquest efecte.
Anotem de pas que el llúpol duu àcids amargs que exciten la gana. De manera que si bé la cervesa no engreixa gaire, si que ho fan les coses que mengem després de beure una cervesa... La panxa cervesera no ho és deguda a la cervesa sinó a allò que mengem perquè la cervesa és APERITIVA.
Alguns historiadors de l'antiguitat, especialment grecs, ens refereixen que la cervesa en general es feia servir en medicina i en cosmètica. En el primer cas, la cervesa servia d’excipient líquid i alimentari per a pacients grans i petits.
La cervesa, rebaixada o diluïda amb addició d'algun cereal va servir per alimentar criatures quan la mare no produïa llet. La cervesa rebia aquesta consideració perquè gràcies a la fermentació contenia alcohol i aquest garantia un nivell acceptable de netedat bacteriològica. Els nostres avantpassats no ho sabien, però sí que degueren donar-se compte que, amb la cervesa, no contractaven malalties infeccioses com salmonel•losis, disenteries i altres alegries d'aquesta mena. D’ací l’ús de la cervesa com a excipient medicinal.
La cervesa, des de la nit dels temps, fins que es va descobrir el principi "material" de la fermentació, es va considerar com un element sagrat, un producte màgic de les forces de la Terra Mare, un regal dels déus. La cervesa es va utilitzar com a ofrena en els cultes i litúrgies i també va tenir una funció de comunicació amb el món diví: si un bevia del beuratge sagrat, s'impregnava (mai més ben dit: prenyar per dins) de la sacralitat de la beguda i participava o comunicava amb els déus o les forces tel•lúriques. La cervesa va tenir una gran importància en els cultes xamànics del món sencer.
Com molts ja ho sabem, la cervesa s’aromatitza amb herbes, arrels i espècies múltiples. No tenim coneixement de cap recepta que inclogués bolets però la veritat és que no ens estranyaria. Moltes plantes que es van utilitzar per aromatitzar la cervesa contenien, com el cànnabis, principis actius al•lucinògens possiblement utilitzats expressament en els ritus més amunt esmentats. De manera que no ens hem d'estranyar de la importància que tenia la cervesa en els ritus cultuals dels nostres avantpassats.
El mateix GRUUT, en una versió alemanya conté, entre altres coses, DATURA, MANDRÀGORA, GENCIANA, JUSQUIAM i ABSENTA. En el cas de la genciana i l'absenta, els alcohols que produeixen són nocius i poden conduir a estats dolents que, en casos extrems, poden conduir fins a la mort. La Datura o Estramoni és una planta coneguda a Amèrica central com a "Herba del Diable" i s'utilitza per arribar a estats al•lucinatoris difícils de controlar. La Mandràgora ocupava la mateixa funció a Europa. La planta Hyosciamus és coneguda com a Jusquiam Negre i també conté principis actius al•lucinògens.
No ens càpiga el menor dubte que aquests efectes psicotròpics, al•lucinatoris i psicodèlics fossin desitjats també pel xamanisme precristià europeu.
En el seu vessant d’excipient de principis al•lucinatoris, la cervesa amb addicions al•lucinògenes va rebre, en molts llocs del món, el nom de SOMA. O, més aviat són els additius els que reben aquest nom, i per extensió, tot el beuratge.
Així es va conèixer i es coneix des de fa més de 20 000 anys a l'Índia, a Pèrsia (haoma), a Sibèria, a l'Afganistan, al Tibet, a l'Iran etc. Era considerat l'aliment dels déus i era utilitzat per aconseguir estats visionaris i visions extàtiques.
Entenguem, el SOMA no és cervesa. Però quan el SOMA es pren amb líquid, se sol utilitzar la cervesa. El SOMA no és cap cosa en particular. Existeixen en la naturalesa milers de plantes, fongs i animals que contenen alcaloides (principalment fenetilamines i triptamines) i que es poden macerar amb cervesa com el mateix llúpol.
Fins i tot existeixen "còctels" que, després de ser produïts sintèticament, s'ha descobert que existien prèviament en la naturalesa, de manera que no seria una gran sorpresa que haguessin estat utilitzats per tal de provocar intoxicacions al•lucinatòries. Un d'ells seria la Ayahuasca utilitzada avui al Brasil però que es va utilitzar a Amèrica del sud durant milers d'anys, especialment amb intencions curatives. El mateix LSD es troba en plantes i s'usa sota el nom de Ololiuqui.
Com ho hem apuntat, no disposem de cap constància de l'ús de bolets amb cervesa amb fins curatives o visionàries. Però no ens estranyaria que un dia algun arqueòleg ens digués que enmig de les restes d'oxalat (compost químic que revela la possibilitat que un recipient hagi pogut contenir cervesa) en una gerra també es detectessin rastres d'alcaloides d'origen fúngic. Els bolets també se solen utilitzar en l'elaboració de SOMA. Especialment les de la família Amanita i Psylocibe.
Per a nosaltres, simples mortals una mica sibarites, aquests aspectes només presenten un interès històric i social. Ens sembla interessant descobrir un paper de la cervesa que surt dels camins coneguts. Des del nostre punt de vista, l'ús xamànic de la cervesa i el seu significat en els cultes múltiples en els que va intervenir en la història la ennobleixen.
Tot i que de cap manera encoratgem ni promovem aquest ús de la nostra beguda favorita, preferim aquest aspecte al de la cervesa en la seva versió dolenta, tavernera, vulgar, diluïda, etílica i rastrera que també existeix des del principi mateix de la seva existència.
03/07/2011
Història. Grècia i Tràcia. Una citació d'Ateneu de Naucratis
Amics de la història de la cervesa, he trobat una citació interessant i curiosa:
Es troba en un llibre escrit per Ateneu de Naucratis.
Primer unes paraules sobre l’autor:
Ateneu fou possiblement fill de família de rics comerciants grecs i se sentí atret per l’estudi de les lletres. En la seva època, el gran centre cultural mundial era Alexandria a Egipte, de manera que hi va anar a estudiar. Posteriorment s’establí a Roma on, a petició de l’Emperador, va redactar el DEIPNOSOFISTAI, que es pot traduir com “el banquet dels filòsofs” o “el banquet dels homes savis”. Aquest text s’inspira de l’estil de les “converses de taula” de Plutarc, inspirades aquestes del “banquet” de Plató.
Però Ateneu ni és filòsof ni es pot dir que el seu llibre tingui gaires pretensions literàries. Es tracta més aviat d’una enorme compilació bastant indigesta que conté prop de 8oo referències a altres escriptors i a 2500 obres.
Hi ha algunes referències a la cervesa:
El llibre X va de fartaneres i borratxeres:
«Però tu, beu sense por perquè així està segur de caure cap endarrere. En efecte, Simonides diu que els que beuen vi, licor que espanta les penes, no poden tenir aquest accident. En canvi els que beuen cervesa (vi d’ordi) que es diu PINON, cauen cap enrere, segons reporta Aristòtil en el seu tractat de l’ebrietat. Heus ací els termes:
“Però és un accident que produeix especialment el vi d’ordi anomenat PINON, perquè tots els que estan presos de qualsevol altre licor embriagant cauen indiferentment a la dreta o a l’esquerra o endavant o cap enrere. Només els que s’embriaguen de PINON cauen cap enrere”.
CAP XIV:
Alguns li diuen BRYTON al vi d’ordi, com Sòfocles en el seu Triptòlem:
“Però no introduir BRYTON terrestre en el cos”.
Arquilocos escriu:
“Aquesta dona malalta, o cansada de la feina, estava encorbada com un Traci, o un Frigi que rebutja per la boca el BRYTON que havia ingerit”.
Èsquil menciona aquesta beguda en el seu Licurg:
“Després d’això bevia BRYTON que deixava esclarir amb el temps i tenia un aire de grandesa en la seva casa que honorava el seu valor”
Hellanicus escriu en la seva obra sobre la fundació de les ciutats:
Es fan el BRYTON amb arrels com els Tracis amb l’ordi.
Hecateu diu (llibre 2 de la seva Periegesi) que els Egipcis són ARTOFAGIS o menjadors de pa; i afegeix que molen l’ordi per a fer-ne una beguda; i que en preparen una altra amb el nom de PARABIA, amb millet i conyza; per altra banda s’unten d’oli extret de la llet. Aquests eren llavors els costums.»
Què podem extreure d’aquesta curiosa compilació?
En primer lloc que la cervesa a Grècia no gaudia de la mateixa consideració que el vi. Era una cosa de poca dignitat beure cervesa mentre que beure vi era el “nec plus ultra”. Però això ja ho sabíem. El que és curiós és l’argument: si t’embriagues de cervesa, cauràs immancablement d’esquena. Se suposa que caure d’esquena és pitjor que caure de cantó de nassos. I es pot entendre: si caus d’esquena i perboques, pots tenir dificultats que no tindràs si caus d’alguna altra manera.
No hem trobat referències sobre PINON. Només hem pogut descobrir que en llengua Tràcia, PINON és simplement “beguda”, del verb *PI, beure. Podria tenir veure amb les diverses variacions de PIVO, cervesa en idiomes eslaus. Però era un vocable que no coneixíem.
BRYTON: Aquesta veu designa la cervesa en llenguatge Traci. Cal doncs entendre que en aquest idioma hi ha dues paraules per designar la cervesa. El més segur és que ambdues paraules designessin dues coses diferents que no aconseguim distingir per la deficiència dels nostres coneixements. És una mica el que ha passat durant bastant de temps amb Ale i Beer.
Existeixen variants: BRYTOS, BRYTON, BRUTOS, BRYTTION. Totes semblen procedir de *BHRUTO, una veu que designa el fet de fer bombolles. Alguns introdueixen la idea de cocció mentre que d’altres insisteixen en la fermentació. D’aquesta veu podria procedir el BROTH anglès (el nostre BROU, també Francès i el BRODO italià), el BWRD gal•lès, ambdós designant la beguda (sense especificació). El mateix FERMENTUM llatí podria procedir d’aquesta arrel. En Grec, hi hauria APÉPHRYSEN, que significa bombollejar com en una cocció. En Eslavic tindríem VRITI amb el mateix sentit, etc.
Però qui eren els Tracis?
Tracis era el nom genèric per designar diversos pobles que ocupaven l’Àsia Menor, Dàcia fins a Il•líria. En termes actuals, La Tràcia antiga abastava gran part del que és avui Bulgària i la
Turquia europea, a més de la franja grega entre els rius Nesta i Evros.
Entre el Grecs, els Tracis tenien la fama de beure com a autèntics forats sense fons. Alguns textos ens diuen que els Grecs eren ultra educats i civilitzats i que els altres, els bàrbars, eren la púrria més púrria i que aquest contrast era explosiu i traumàtic. (Sabíeu que els Grecs deien Barbars als no-grecs perquè consideraven que bordaven com els gossos? Per als grecs els gossos feien “bar-bar”, com els gossos catalans fan “bup-bup” i els gossos francesos fan “ouah-ouah”).
La realitat deu ser una mica diferent. Sabem que en la antiguitat, la borratxera no tenia la consideració negativa que te actualment. En la antiguitat, engatar-se era una cosa normal i habitual. Importava l’estil, no el fet. Si queies d’esquena eres un ésser vulgar mentre que si queies sense sentits de costat, eres una persona educada i fina! ... De manera que cal relativitzar i enmarcar una mica els comentaris. Els Tracis feien cervesa i se la bevien fins a perdre els sentits en algunes ocasions exactament com ho feien els grecs amb el vi, ni més ni menys. Però els textos històrics els van escriure el Grecs i per tant, els Tracis quedaren com a salvatges. En el mateix text d’Atheneu es pot llegir com Hèrcules es lligava unes farres i unes orgies de menjar i beure que no podríem assumir mai. Una bestialitat! O sigui que ni els uns foren tant refinats ni els altres tan salvatges.
El BRYTON devia ser una cervesa d’ORDI, MILLET, BLAT o de SÈGOL o una barreja de tot plegat.. Però si que ens diu que un Trcai es bevia el BRYTON a poc a poc per tal de deixar-lo decantar. Això ens indica que no tots els bevedors Tracis eren salvatges i també que la cervesa en qüestió era tèrbola, possiblement amb gra i herbes en suspensió i que, beguda amb paciència, es podia gaudir amb tranquil•litat.
Els dos primers cereals (ORDI i MILLET queden registrats) i també ens diuen que el BRYTON s’aromatitzava amb arrels.
No sabem amb quines arrels ho feien però podem imaginar dues coses: les arrels en qüestió eren aromàtiques (raves, etc) o eren al•lucinògens (mandràgora, etc.). En el primer cas, no hi ha res a dir mentre que en el segon cas, estem establint una connecció amb el SOMA (SOMA). I també estem establint una relació amb altres cerveses de la mateixa època destinades ja no a embriagar festivament sinó a “col•locar” amb finalitats de culte.
Finalment ens apareix una tercera veu: PARABIA. No hem trobat res al respecte. Com sempre estem investigant.
Es troba en un llibre escrit per Ateneu de Naucratis.
Primer unes paraules sobre l’autor:
Ateneu fou possiblement fill de família de rics comerciants grecs i se sentí atret per l’estudi de les lletres. En la seva època, el gran centre cultural mundial era Alexandria a Egipte, de manera que hi va anar a estudiar. Posteriorment s’establí a Roma on, a petició de l’Emperador, va redactar el DEIPNOSOFISTAI, que es pot traduir com “el banquet dels filòsofs” o “el banquet dels homes savis”. Aquest text s’inspira de l’estil de les “converses de taula” de Plutarc, inspirades aquestes del “banquet” de Plató.
Però Ateneu ni és filòsof ni es pot dir que el seu llibre tingui gaires pretensions literàries. Es tracta més aviat d’una enorme compilació bastant indigesta que conté prop de 8oo referències a altres escriptors i a 2500 obres.
Hi ha algunes referències a la cervesa:
El llibre X va de fartaneres i borratxeres:
«Però tu, beu sense por perquè així està segur de caure cap endarrere. En efecte, Simonides diu que els que beuen vi, licor que espanta les penes, no poden tenir aquest accident. En canvi els que beuen cervesa (vi d’ordi) que es diu PINON, cauen cap enrere, segons reporta Aristòtil en el seu tractat de l’ebrietat. Heus ací els termes:
“Però és un accident que produeix especialment el vi d’ordi anomenat PINON, perquè tots els que estan presos de qualsevol altre licor embriagant cauen indiferentment a la dreta o a l’esquerra o endavant o cap enrere. Només els que s’embriaguen de PINON cauen cap enrere”.
CAP XIV:
Alguns li diuen BRYTON al vi d’ordi, com Sòfocles en el seu Triptòlem:
“Però no introduir BRYTON terrestre en el cos”.
Arquilocos escriu:
“Aquesta dona malalta, o cansada de la feina, estava encorbada com un Traci, o un Frigi que rebutja per la boca el BRYTON que havia ingerit”.
Èsquil menciona aquesta beguda en el seu Licurg:
“Després d’això bevia BRYTON que deixava esclarir amb el temps i tenia un aire de grandesa en la seva casa que honorava el seu valor”
Hellanicus escriu en la seva obra sobre la fundació de les ciutats:
Es fan el BRYTON amb arrels com els Tracis amb l’ordi.
Hecateu diu (llibre 2 de la seva Periegesi) que els Egipcis són ARTOFAGIS o menjadors de pa; i afegeix que molen l’ordi per a fer-ne una beguda; i que en preparen una altra amb el nom de PARABIA, amb millet i conyza; per altra banda s’unten d’oli extret de la llet. Aquests eren llavors els costums.»
Què podem extreure d’aquesta curiosa compilació?
En primer lloc que la cervesa a Grècia no gaudia de la mateixa consideració que el vi. Era una cosa de poca dignitat beure cervesa mentre que beure vi era el “nec plus ultra”. Però això ja ho sabíem. El que és curiós és l’argument: si t’embriagues de cervesa, cauràs immancablement d’esquena. Se suposa que caure d’esquena és pitjor que caure de cantó de nassos. I es pot entendre: si caus d’esquena i perboques, pots tenir dificultats que no tindràs si caus d’alguna altra manera.
No hem trobat referències sobre PINON. Només hem pogut descobrir que en llengua Tràcia, PINON és simplement “beguda”, del verb *PI, beure. Podria tenir veure amb les diverses variacions de PIVO, cervesa en idiomes eslaus. Però era un vocable que no coneixíem.
BRYTON: Aquesta veu designa la cervesa en llenguatge Traci. Cal doncs entendre que en aquest idioma hi ha dues paraules per designar la cervesa. El més segur és que ambdues paraules designessin dues coses diferents que no aconseguim distingir per la deficiència dels nostres coneixements. És una mica el que ha passat durant bastant de temps amb Ale i Beer.
Existeixen variants: BRYTOS, BRYTON, BRUTOS, BRYTTION. Totes semblen procedir de *BHRUTO, una veu que designa el fet de fer bombolles. Alguns introdueixen la idea de cocció mentre que d’altres insisteixen en la fermentació. D’aquesta veu podria procedir el BROTH anglès (el nostre BROU, també Francès i el BRODO italià), el BWRD gal•lès, ambdós designant la beguda (sense especificació). El mateix FERMENTUM llatí podria procedir d’aquesta arrel. En Grec, hi hauria APÉPHRYSEN, que significa bombollejar com en una cocció. En Eslavic tindríem VRITI amb el mateix sentit, etc.
Però qui eren els Tracis?
Tracis era el nom genèric per designar diversos pobles que ocupaven l’Àsia Menor, Dàcia fins a Il•líria. En termes actuals, La Tràcia antiga abastava gran part del que és avui Bulgària i la
Turquia europea, a més de la franja grega entre els rius Nesta i Evros.
Entre el Grecs, els Tracis tenien la fama de beure com a autèntics forats sense fons. Alguns textos ens diuen que els Grecs eren ultra educats i civilitzats i que els altres, els bàrbars, eren la púrria més púrria i que aquest contrast era explosiu i traumàtic. (Sabíeu que els Grecs deien Barbars als no-grecs perquè consideraven que bordaven com els gossos? Per als grecs els gossos feien “bar-bar”, com els gossos catalans fan “bup-bup” i els gossos francesos fan “ouah-ouah”).
La realitat deu ser una mica diferent. Sabem que en la antiguitat, la borratxera no tenia la consideració negativa que te actualment. En la antiguitat, engatar-se era una cosa normal i habitual. Importava l’estil, no el fet. Si queies d’esquena eres un ésser vulgar mentre que si queies sense sentits de costat, eres una persona educada i fina! ... De manera que cal relativitzar i enmarcar una mica els comentaris. Els Tracis feien cervesa i se la bevien fins a perdre els sentits en algunes ocasions exactament com ho feien els grecs amb el vi, ni més ni menys. Però els textos històrics els van escriure el Grecs i per tant, els Tracis quedaren com a salvatges. En el mateix text d’Atheneu es pot llegir com Hèrcules es lligava unes farres i unes orgies de menjar i beure que no podríem assumir mai. Una bestialitat! O sigui que ni els uns foren tant refinats ni els altres tan salvatges.
El BRYTON devia ser una cervesa d’ORDI, MILLET, BLAT o de SÈGOL o una barreja de tot plegat.. Però si que ens diu que un Trcai es bevia el BRYTON a poc a poc per tal de deixar-lo decantar. Això ens indica que no tots els bevedors Tracis eren salvatges i també que la cervesa en qüestió era tèrbola, possiblement amb gra i herbes en suspensió i que, beguda amb paciència, es podia gaudir amb tranquil•litat.
Els dos primers cereals (ORDI i MILLET queden registrats) i també ens diuen que el BRYTON s’aromatitzava amb arrels.
No sabem amb quines arrels ho feien però podem imaginar dues coses: les arrels en qüestió eren aromàtiques (raves, etc) o eren al•lucinògens (mandràgora, etc.). En el primer cas, no hi ha res a dir mentre que en el segon cas, estem establint una connecció amb el SOMA (SOMA). I també estem establint una relació amb altres cerveses de la mateixa època destinades ja no a embriagar festivament sinó a “col•locar” amb finalitats de culte.
Finalment ens apareix una tercera veu: PARABIA. No hem trobat res al respecte. Com sempre estem investigant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)