Elaboració - Clon de ORVAL

Clon d' Orval 

Orval

Aquesta és la recepta de clon d'Orval que proposen a WYEAST.
Per més info sobre Orval
Per més info sobre ferments:
Per l'original.

Les tècniques d'elaboració que es poden usar per a aquesta recepta són similars a les de pale ales i bitters: se solen fer infusions en dues o tres etapes i es prepara una engranada utilitzant una barreja de malts per produir un most de color taronja brillant.

Els llúpols solen ser Styrian Golding, Hallertauer Hersbruck i solen trobar-se en tota la cocció per aportar aromes i amargor fins a uns 33-35 IBU.

Es fan servir melasses de sucres per a augmentar la densitat i afermar les aromes de malt.

La fermentació primària es duu a terme amb una varietat belga de Saccharomyces cerevisiae.

Molt sovint s'aplica un llúpol en sec en la fermentació segundària per produir aromes delicades de llúpol.

En la fermentació segundària és quan s'afegeix Brettanomyces. En el text original es diu que el Brettanomyces s'afegeix en l'ampolla, però en el treball que hem fet sobre Orval, hem descrit com el Brettanomyces es posa en la fermentació segundària. Tot plegat dóna a la cervesa un perfil aromàtic i sàpid molt singular. La cervesa desenvolupa sabors i aromes que haurien de recordar el pastís de cirera i altres característiques pròpies del Brettanomyces. El cultiu de Brettanomyces aporta un acabat lleugerament agre o àcid. El Brettanomyces te la capacitat de fermentar sucres amb els quals el Saccharomyces no ha pogut. Per tant, el cos quedarà una mica rebaixat i la carbaonatació serà un pèl més forta que en una cervesa d'abadia normal (si és que es pot parlar de cerveses d'abadia "normals").

A la recepta, que es fa tard i vol ploure.

Engranada: 

Malt pale de dues carreres 49%
Malt Pils 31%
Malt Munic 10L 10%
Carapils 10%
Crystal 60L 1%

Maceració 

Empastatge a 61ºC durant 15 minuts.
Escalfar el most a 68ºC i descans durant 25 minuts.
Escalfar el most a 72ºC i descans durant 30 minuts.
Escalfar el most a 77ºC i descans durant 10 minuts.
Esbandida a 77ºC (D.I. 1.042)

Cocció 

Afegir melasses belgues de sucre candi per augmentar la gravetat fins a 1.054.
Bullir durant una hora.
Addicions de llúpols:
Al començament de l'ebullició afegir 1 part de Styrian Golding i 2 parts de Hallertau-Hersbrucker per arribar a ~ 23 IBU.
Durant la cocció, als 30 minuts, afegir 1 part de Styrian Golding i 2 parts de Hallertau-Hersbrucker per afegir ~ 10 iBus.
Final de cocció:
Afegir els llúpols de finició (els mateixos).

Refredar a 17ºC

Fermentació 

Inseminar amb ferment belga (Wyeast 3522) i fermentar a 18ºC durant 4-6 dies.
Fermentació segundària: afegir el cultiu de Brettanomyces (Wyeast 5526) i afegir Styrian Golding en flors (llúpol ens sec).

Acondicionament: 

Dues setmanes a secundària a temperatura de celler (10-12ºC).

Envasament: 

Afegir most fresc o dextrosa a l'ampolla.

 Maduració

6 setmanes en celler.
Aquesta cervesa es pot emmagatzemar durant mesos o anys, durant els quals l'aroma de llúpol va desapareixent i el caràcter Brett serà més pronunciat.(No estic absolutament amb tot el que tradueixo).

Salut!

Fitxes de degustació - Orval - III

ORVAL

Orval

Fitxa de degustació.

Trobareu tota mena d'informació sobre Orval a la taula de matèries sobre cerveses d'abadia. De manera que anirem directes al gra. Tenim ja un tast de la Orval i un tast col·lectiu d'aquesta cervesa. Amb la d'avui, tenim dues partides diferents. Les que he tastat sol a casa són envasades el 9 de febrer 2011 (caducitat prevista pel 2016). Una va ser analitzada pels volts del 18 de Juliol de 2011 (tenia per tant 5 mesos comtadets) i l'altra, el 4 de Juny de 2013 (ja te uns dos anys i 4 mesos). La diferència és interessant, com a mínim.
Les Orval tastades col·lectivament son envasades el 7 de febrer de 2013 (caducitat prevista pel 2018). Tenien doncs entre 4 i 5 mesos.

Descripció:

En destapar:

Olors florals rosades i un curiós toc de flam casolà. Aroma de vainilla.

Aspecte:

Escuma espessa de color d'ivori persistent i amb molta adherència. Cervesa de color d'ambre clar, tirant a coure i perfectament transparent.

En nas 1:

Primer apareixen unes notes cítriques possiblement de llimona. Acte seguit, venen olors d'herba tallada i una mica d'olor de ferment, molt poc.
Es poden trobar també notes caramel·litzades, ben presents, però alhora no molt intenses. Sinó, es noten olors lleugerament resinoses i alguna cosa de te verd.

Te verd

A mesura que va desapareixent l'escuma, les olors caramel·litzades agafen més entitat i es torna a notar la vainilla de la primera impressió, però és de molt baixa intensitat.
Forçant una mica, els fruitats fan acte de presència amb l'albercoc, la mandarina i la cirera. També percebem alguna cosa d'aigua de colònia, potser alguna nota d'espígol.

Mandarina

En boca 1:

Efervescència fluixa. Toc de caràcter vinós, com de mistela, bastant evident. Amargor, al principi justa, però evoluciona de fluix a mitjanament fort. L'alcohol es nota, però no és res descarat: s'integra bé en el conjunt.
El perfil del malt es manifesta amb soltura: caramel i flam casolà. Res molt fort, però ben clar.
Trobem un cert toc làctic i un pèl cremós que és possiblement el que, en associació amb els malts, ens ha fet pensar en el flam.

Flam

Trobem altre cop la cirera i la podriem acompanyar amb alguna cosa de saüc.
Malgrat l'edat de l'exemplar, no trobem ni notes de paper, no de cartró ni de pols. En el pitjor dels casos, podriem admetre el toc vinós com el d'una certa oxidació. Però no resulta gens desagradable, ans al contrari.
D'acidesa, no en trobem. Aquest exemplar ha perdut gairebé completament el seu caràcter "Saison". Potser podriem descriure alguna cosa de grosella verda en el retorn. Tot i així, en aquesta fase, l'amargor domina.
al final doncs, l'amargor s'expandeix i acaba dominant el paisatge. Si no fos per això, tendiriem a parlar d'una composició força homogènia.

En nas 2:

Olors de resina, de ferment fresc i de pebre negre. Les notes fruitades també apareixen de seguida, especialment en mandarina. Remenant el got, el toc vinós es fa molt patent. En aquest segon tast, el llúpol domina fortament. Les aromes recorden les que apareixen quan s'agafa una fulla d'una arbre, es trinxa en el palmell de la ma. Crec que es tracta d'acetilaldèhid.
Al final, el malt s'obre una mica de camí i trobem olors de caramel, de flam i una mica de pa de pessic.

Pa de pessic

També citariem una fina nota de toffee.
En matèria d'espècies podriem citar altre cop la vainilla i el te negre (que no és una espècie, ja ho sé, però va en aquest grup d'aromes).

En boca 2:

Important nota dolça amb fruites seques com ara albercoc (orellana) i fruites fresques com ara cirera.

Orellanes

L'efervescència és molt fluixa i el cos és consistent i rodó.
L'amargor, en un principi quasi nul·la, va augmentant, però molt menys que en el primer tast. Aquest cop domina el malt amb les seves aromes ja citades.
Acidesa, no; astringència, no; aspre, no.
Retorn lleugerament picant amb notes amargues de resina.

En nas 3:

Es troba fàcilment un caramel no gaire torrat i un punt de ferment fresc. També tornem a descriure herba u fulla trinxada.
Apareixen unes olors florals noves de baladre rosa i unes de ja conegudes de flam i de resina.
També tornem a discernir vainilla tot i que la resta d'espècies ja no hi és, i te verd.

En boca 3:

Nota dolça i àcida alhora, tot junt i ben conjuminat. Molt clarament, mandarina i caramel poc torrat. És el primer cop que podem descriure alguna cosa d'acidesa. Hem necessitat vint minuts per trobar-la. Podem dir que la cervesa és molt evolutiva. Ens ofereix coses diferents a mesura que passa el temps.
Ara per exemple, l'acidesa ve acompanyada d'aromes i trobem grosella verda i llimona. També podem parlar de llaminadures àcidesde fruita, tot just una mica, una cosa fina.
L'amargor és força persistent però ja ha perdut molta intensitat. És bastant metàl·lica i una mica seca.

Impressions generals.

Una cervesa "vella" amb molta personalitat, complexa, poderosa i amb un bon cos. És clarament evolutiva amb una certa predominància irregular del llúpol. No es pot dir que sigui equilibrada. El toc "Saison" ha desaparegut i el clàssic toc de sàlvia també.
A causa de l'amargor una mica forta, no es pot parlar d'una gran bevibilitat. En canvi, podriem posar en evidència que es tracta d'una cervesa que ha mantingut una rica composició. Fins i tot podriem afirmar que el temps ha llimat algunes asperitats que li coneixem de jove.
Al final doncs, una cervesa que suporta molt bé el pas dl temps que es mereix l'esforç d'investigar-la i de fruir-ne en tranquil·litat.

Fitxes de degustació - ORVAL - Tast col·lectiu

Orval Tast col·lectiu

Orval

Això és el resum de dos tastos col·lectius que s'han fet un al local de Lo Gambusí a Tortosa i a la botiga de 2D2Despuma a Barcelona. És la llista exhaustiva del que han suggerit una vintena de persones.

Val a dir que aquestes persones estaven avisades de dos fets importants.

1. Que tot el que diguessin havia de ser dit "honestament". No es tractava de dir qualsevol cosa. Es tractava de descriure el que es sentia. Essent així, tot el que es deia era "real".
2. Tots sabíem que no estàvem descrivint la cervesa sinó les sensacions i els records que ens produïa. Per tant, ningú tenia la raó ni ningú, complint amb la primera condició, errava. Simplement podíem o no coincidir. Cal recordar que cadascú te una "biblioteca" d'aromes i olors diferent. Per tant, la discrepància no és real i es poden trobar bons punts d'enteniment. 

Poden trobarer més informació sobre la Orval al blog, a la taula de matèries de la introducció a les cerveses d'abadia.

Degustació.

Les Orval que es van obrir deuen ser totes de la mateixa partida i són joves. No disposem de les referències.
Me'n adono ara que no hem fet cap descripció visual... mal cap!

En nas

Perfil lleugerament àcid a l'olfacte. Sinó, trobem pebre negre, mel i olors de gominola o núvol de sucre. Altrament, es descriuen olors de romaní i de sàlvia acompanyades de tocs de resina.

Sàlvia

També s'han pogut detectar olors de grosella verda (o agrella), albercoc, poma, pa de barra i alguna cosa de coriandre.

Agrella

En els dos tastos, el perfil del malt ha quedat una mica ocultat per la fredor dels exemplars.

Boca

En boca, hem pogut descriure una efervescència fina, lleugerament picant. Sinó apareix altre cop una barreja d'herbes aromàtiques entre les quals cal esmentar la sàlvia i tocs balsàmics de resina.
L'amargor és llarga i s'acompanya de notes d'herba.
El final és més aviat sec.

Amb la cervesa més calenta, podem identificar millor el perfil del malt amb aromes de pansa, mel i caramel.
El tast en general és força llarg. El cos és entre mitjà a fort.

Panses

L'efervescència no fa la unanimitat: la percepció és molt variada. Crec que és perquè la cervesa és fresca i força efervescent, però alhora aquesta efervescència és fina.
Al final, es detecta una sensació com de bicarbonat, un pèl salada.
DMS no, Diacetil no. Astringència, no, i aspror tampoc.

Impressions generals.

En un dels cursos, la opinió ha quedat bastant repartida i s'ha confirmat el que solc dir: la Orval només te amics o enemics. Entremig no hi ha res o poca cosa. És una cervesa que no deixa indiferent.
A l'altre curs en canvi, la Orval s'ha emportat una majoria insòlita d'amics. Diria que tots.
Val a dir que, al meu coneixement, la Orval és l'única que aporta notes àcides que, en cas d'exemplars joves, pot ser bastant notable. Això, amb una amargor que evoluciona cap a bastant forta, pot generar algun rebuig entre gent poc habituada a cerveses "especials".
Ambtot, la cervesa ha tingut una bona rebuda. Ha resultat bastant passadora i s'ha considerat bastant homogènia tot i no ser especialment equilibrada. En definitiva, una composició complexa i especialment interessant.

Cerveses d'abadia - ORVAL - les cerveses

ORVAL 

Les cerveses 

Orval produeix dues cerveses: la ORVAL VERT o PETIT ORVAL i la ORVAL "normal". La primera no es troba a la venda més que en el cafè de la broueria i se li diu "verd" perquè s'envasava en ampolles verdes. I també se li diu "petit" perquè mentre que la Orval "normal" presenta una DI de 13,6ºP, la Petit Orval tot just ofereix 6ºP.

Petit Orval: l'ampolla no duu etiqueta.

La segona es produeix tres cops a l'any amb el mateix most que la primera. En un tank a part que ja conté aigua, s'hi aboca most "normal" fins a aconseguir la densitat indicada i després es fan les fermentacions i les guardes adequades.

Petit: 

D.I.=1,024kg/L (6ºP); Alc.=3,4%/Vol.; Atenuació aparent: 98%; Color: 28 EBC; IBU: 21.

Orval: 

D.I.= 1,055kg/L (13,6ºP); Alc.= 6,8%/Vol.; Atenuació aparent: 94%; Color: 22; IBU: 38.
Com podem veure, alguna cosa suplementària se li fa a la Petit per que tingui un color més fort que la Orval.
 Però no tenim ni idea del que pot ser: adjuncions de sucres foscos? adjuncions d'algun malt additiu? llarguíssima cocció? [Nota: hem pogut llegir que no era gens infreqüent que moltes cerveses belgues, pels volts del canvi de segle (1900), fossin sotmeses a coccions de fins a 40 hores!]

Cal saber que la creació de la Orval és un encreuament entre diverses tradicions broueres importants. Primer, el creador, Martin Pappenheimer, fou un alemany que possiblement vingué amb la idea de fer alguna cosa en relació amb la ALTBIER. Els primers fermentadors de pedra podrien testimoniar d'aquest fet.

D'altra banda, un dels ajudants del mestre brouater, Jan van Huele, era un belga que havia estat treballant a Anglaterra i que sembla que va aportar la idea de practicar la tècnica del llúpol en sec que s'usa habitualment per a produir PALE ALE.

Finalment, hi havia un altre ajudant, Honoré van Zandt, també belga i amic de l'abat, que havia estat brouater i que coneixia segurament la tradició de la zona de Orval tot i no ser-ne. A la província del Luxemburg belga, el que s'estilava era la SAISON.

Saison:

La Saison era una cervesa concebuda per ser bastant lleugera en una zona on tradicionalment, l'alcohol fort era consumit en forma de ginebra. Podia tenir densitats inicials molt diverses i n'existien de molts tipus. Solien ser més o menys àcides en la mesura que moltes d'elles eren elaborades barrejant velles cerveses àcides, a vegades madurades en bocois de fusta, amb cerveses d'alta fermentació del mes d'Abril i Maig. No ens estranyi doncs que la Orval comprengui un toc acidet que, ara sabem, aporta especialment el Brettanomyces.

Foto oficial de la Orval

Aproximació a la recepta (segons S. Hieronymus): 

Aigües: 

Calci:96mg/L; Bicarbonat: 287 mg/L; Magnesi: 4 mg/L; Sodi: 5 mg/L; Sulfat: 25 mg/L; Clor: 13 mg/L.
Orval ajusta el pH de les seves aigues fins a 5.0. Fins a 1993, l'acidesa era de 5,2. Alguns especialistes han notat com la fermesa de l'amargar ha perdut una mica d'entitat. Això ha creat alguna controvèrsia entre els afeccionats incondicionals de la Orval i el mestre Rock.

La font Mathilde

Malts: 

La recepta compren tres malts clars (de dues carreres i de primavera) i dos malts caramel. El mestre decideix quins són tastant-los (!). Per això no podem dir de quins es tracten perquè és variable segons les anyades. Diu que prefereix malts clars consistents i que la suavitat ha de ser aportada pels malts caramel. El sucre "candi" composa entre 16 i 17% de l'engranada.

Malt Pils d'hivern

Llúpols: 

Les varietats són Styrian Golding d'Eslovènia i Hallertau d'Alemanya. Fins al 1990, les addicions es feien en flors, però des de llavors, i creiem perquè han aparegut en el mercat extractes que conserven els aspectes aromàtics del llúpol, les addicions es fan en pellets i amb extracte. El llúpol en sec es fa amb llúpol en flor. Rock prefereix per a aquesta operació el Styrian Golding, però el seu predecessor usava East Kent Golding.

Styrian Golding

Ferment: 

No tinc informació clara del ferment primari usat per Orval. Aquest comença la seva feina a 14ºC i pot pujar fins a 22ºC durant 4 dies. La temperatura és constantment retocada en funció de com va la fermentació. S'usa el mateix ferment durant 16 generacions (la majoria de broueries d'abadia no passen de les sis generacions).
La segona fermentació es fa a 15ºC en tancs horitzontals durant tres setmanes i és quan es fa el llúpol en sec. També val a dir que en aquesta fermentació secundària, és quan s'afegeix una barreja de ferments "de la zona" en la que figura el Brettanomyces.

Maceració: 

L'empastage es fa a 63ºC per un temps "variable" i després es puja a 72ºC durant 20mn. La clarificació dura 3 hores.

Fermentació: 

La primera fermentació es fa en fermentadors de 200 hL cilindro-cònics però las segona es duu a terme en tancs horitzontals.

Envasament: 

Fins no fa gaire, la Orval no es filtrava ni es centrifugava. Ara si que es centrifuga per treure el ferment vell. S'afegeix sucre i ferment (3M de cèl·lules per mL) per a aconseguir una carbonatació de 10g.

Maduració: 

Cinc setmanes de refermentació en ampolles a 15ºC.

Clons de Orval:

http://forum.northernbrewer.com/viewtopic.php?f=4&t=40289&start=15
http://www.brewboard.com/index.php?showtopic=68303
http://beersmithrecipes.com/viewrecipe/39162/orval-clone

Article precedent
Cerveses d'abadia: taula de matèries.

Cerveses d'abadia - ORVAL - la broueria

Orval

La broueria. 

Orval. La broueria

És ben possible que, com en moltes abadies, s'hagués fet cervesa des de sempre a l'abadia d'Orval. Uns plànols antics i una descripció precisa de l'elaboració feta per un monjo franciscà fa 300 anys ho demostrarien a més d'un lloc conegut com "la houblonnière" (plantació de llúpol) molt a prop del monestir.

Des del segle XI, l'abadia treu recursos econòmics de les seves pedreres de pissarra i, des del 1529, amb l'autorització directa de Carles V (Carles I per ací), d'una intensa activitat de forja.

Quan es va decidir reconstruir l'abadia en 1926, feia falta molts diners. Essent que l'abadia era trappista i que l'èxit de les cerveses trappistes s'estava evidenciant, especialment amb l'exemple de Chimay, es decidí que calia brouar i vendre cervesa per a generar els diners necessaris per a la reconstrucció.

En 1931 (26 de març), els monjos van decidir doncs rellançar la producció de cervesa a l'abadia però amb la intenció directa de vendre-la. En aquell moment ja estava en funcionament el forn de pa i la formatgeria.

De seguida, només van treballar laics a la broueria (en 2005, eren 32). En 1932 (7 de maig) van sortir els primers barrils de cervesa (posteriorment embotellats per empreses com Nectar, a Brussel·les, i Safco, a Ostende. Una curiositat històrica divertida de recalcar és que, una opció que s'havia considerat per a generar diners havia estat la d'envasar aigua de la "Matilda" per a vendre-la.

Pel que fa a la recepta, l'encarregat de crear-la va ser el mestre brouater Martin Pappenheimer (1883-1942). No he pogut trobar el poble d'on era originari però es diu que venia d'una lloc on es brouaven cerveses amb un alt perfil de llúpol. Podria ser la zona de Düsseldorf on encara es broua cervesa d'alta fermentació bastant carregada de llúpol: la ALTBIER. Altres fonts però citen Baviera, però sense especificar.

Sala de cocció

En aquell moment, també hi havia a l'abadia un porter que havia tingut una broueria a Aalst (prop de Gent) però que havia fet bancarrota. Aquest porter de nom Honoré Van Zandt (o van Sande segons les fonts) tenia un nebot, Firmin Hosselaer, que va treballar a la broueria fins al 1949. Van Zandt, un home inquiet, també és conegut per emetre interessants suggestions de tota mena a l'arquitecte Henry Vaes que, a més de dissenyar l'abadia, va dissenyar les copes, les ampolles i els posa-gots.

Un tercer personatge en lliça va ser Jan van Huele, de Bredene prop d'Ostende, i amic de l'abat dom Marie Albert van der Cruyssen. Van Huele tornava d'Anglaterra on havia estat treballant en broueries angleses (on es practica el llúpol en sec), motiu pel qual li deien "John". Sembla doncs que aquest fou el qui va suggerir la tècnica esmentada per a crear la recepta. Més tard en 1937, van Huele va fundar una broueria al seu poble per traslladar-la a Ostende en 1950. Va produir entre altres, una cervesa tremendament semblant a la Orval, la Sano, i la servia en unes copes molt semblants a la que havia creat l'arquitecte Vaes.

Orval. Sala de fermentacions

Des de l'estiu de 1932, l'abadia va haver de llogar els cellers de l'ajuntament d'Arlon per a dur-hi a terme la fermentació. En un principi l'activitat econòmica estava escindida de l'abadia. Es feia la cervesa a l'abadia, però els monjos no hi prenien gaire part i la seu econòmica es trobava a Bruxel·les. Des de 1950 però, la seu es troba a l'abadia mateix.

Segell d'Orval

Precisament, en 1950, aconsellats per l'omnipresent Jean de Clerck, els monjos modernitzen el cup de fermentació. Fins llavors havien estat cups de pedra (com per alguna Altbier) cosa que, segons el científic no permetia una higiene suficient. Però el públic se'n adonà perquè la cervesa ja no era la mateixa. Es va haver de fer una investigació molt seriosa que va conduir a la descoberta que la Orval te altres ferments a part de l'oficial. Ara, la distribució de fements es completa artificialment afegint una certa (i secreta) quantitat de Brettanomyces en la segona fermentació.

Un nou macerador (de foc directe) és instal·lat en 1952 i en 1979, es canvia la font de calor per el vapor. Abans, en 1957, el celler de guàrda fou renovat i en 1983 s'instal·la la nova planta d'envasament.
Sembla que des dels anys 1950, els monjos també participen en les tasques de broueria.

Orval produïa, en 2005, 45.000 hL a l'any en dues coccions al dia. I en 2005, el mestre brouater era Jean-Marie Rock.

Jean Marie Rock

Més canvis: 

des de 1990, s'ha anat canviant els fermentadors, operació que va culminar en 2004. Es van substituir els fermentadors antics per uns de nous cilindro-conics. Així, es podia reduir el temps de primera fermentació de 5 a 4 dies. Lògicament, això va afectar sensiblement la cervesa i s'hagueren d'anar fent reajustaments de la recepta de 1990 a 1993 (!) per a aconseguir quasi el mateix gust. Hi ha però qui diu que mai més s'ha fet la Orval d'abans de 1950.

Capítol precedent
Capítol següent
Cerveses d'abadia. Taula de matèries.

Cerveses d'abadia - ORVAL - Els orígens 3

ORVAL 

 

Abadia d'Orval

Els orígens 3 

Des de 1793, les ruïnes de l'abadia van ser abandonades a la seva sort durant gairebé un segle i mig. Com ho hem vist, la comunitat va ser dispersada en altres convents i després abolida.

En 1926, la família de Harenne, que havia adquirit les ruïnes en 1887,  ofereix les ruïnes de l'abadia d'Orval i les terres del voltant a l'Ordre del Císter per que la vida monàstica hi fos restaurada. Dom Jean-Baptiste Chautard, abat de Sept-Fons (al Allier) va acceptar la responsabilitat de la fundació. Va cridar un grup de monjos de l'abadia de Nostra Senyora de Maristella a Brasil per que constituïssin el nucli de la comunitat resraurada.

Dom Jean-Baptiste Chautard

L'enorme treball de reconstrucció es va dur a terme per Dom Marie-Albert van der Cruyssen, de Gant, un monjo de l'Abadia de La Trappe. Molt aviat, el nou monestir, construït segons els plànols de l'arquitecte Henry Vaes, s'aixecà sobre els fonaments del monestir del segle XVIII.

Vista aèria de l'abadia

En 1936, Orval recupera la seva autonomia (torna a ser abadia sense dependre de cap "casa mare") i Dom Marie-Albert va ser elegit abat. El 1948, la reconstrucció es va completar i el 8 de setembre va tenir lloc la solemne consagració de l'església. Poc després, Dom Marie-Albert dimiteix com a abat. Considerava que la seva missió s'havia conclòs. Va morir el 1955.

Article precedent
Article següent
Cerveses d'abadia. Taula de matèries

Cerveses d'abadia - ORVAL - Els orígens 2

Orval

Els orígens 2

Ruïnes de l'abadia d'Orval.

Durant els segles XV i XVI, les guerres entre França i Borgonya, i després, entre França i Espanya van fer estralls en tot el Luxemburg (província belga del Luxenbourg) i Orval no se'n va escapar. En aquest difícil context, l'emperador Carles V va mostrar la seva bona voluntat permetent l'establiment d'unes forges en el territori mateix de l'abadia. En aquest ordre d'idees, cal citar la reconstrucció a principis del segle XVI, de la nau de l'església que amenaçava ruïna. La dedicació va tenir lloc en 1533. Sabem que aquest any, la comunitat comptava 24 monjos.

Ruïnes de l'abadia d'Orval.

Mentre que el segle XVII va ser un segle de desgràcia pels Països Baixos, l'abadia d'Orval hi arribaria al cim del seu desenvolupament. Dos dels seus abats adquiriren una certa reputació en tot l'Orde. El primer, Bernard de Montgaillard, un meridional, va aconseguir, malgrat la resistència de la comunitat, fer-se nomenar abat d'Orval pels arxiducs Albert i Isabel (1605). Des d'aquest moment, es va dedicar completament als seus monjos els quals, finalment, s'uniren a ell. Va restaurar l'economia del monestir i alguns edificis. Però sobre tot, va crear unes noves constitucions de reforma de la regla que van induir una renovació del fervor monàstic. Va augmentar el nombre de persones que volien fer-se monjos en aquella comunitat. En 1619, la comunitat comptava amb 43 membres: 27 monjos professos, 8 conversos i 8 novicis.

Poc després un altre desastre va afectar l'abadia: durant el mes d'agost de 1637, en el moment de més virulència de la Guerra de Trenta Anys, les tropes del mariscal de Châtillon van saquejar i incendiar completament el monestir i les seves dependències . La reconstrucció es va dur a terme en un clima d'inseguretat fins al final del segle.

De 1668 a 1707, l'abadia d'Orval va ser dirigida per un altre gran abat: Charles Bentzeradt originari d'Echternach (Luxemburg). Aquest home auster va ser abans que tot un reformador. Inspirant-se del que havia fet l'abat de Rancé a l'abadia de la Trappe (Normandia), va establir la "Estricta Observança" en el seu propi monestir. Va rebre molts novicis, cosa que li va permetre fundar en 1701, l'abadia de Dusselthal, prop de Düsseldorf, i erigir en priorat la casa de Conques sobre la Semois (riu). Després de la seva mort, els monjos de l'abadia d'Orval reformaren i repoblaren l'abadia de Beaupré a la Lorraine. En 1723, la comunitat tenia 130 membres, i era la "el més nombrosa de l'Imperi."

la font de la llegenda. Wiki.

Per desgràcia, el jansenisme (veieu la nota) s'havia infiltrat en la comunitat i la crisi va esclatar en 1725. Quinze religiosos van preferir abandonar el monestir i s'instal·laren a la casa de Rhijnwijk prop d'Utrecht. La prosperitat material anava de la mà amb fervor: l'activitat agrícola i industrial dels monjos va seguir augmentant.

Orval. La Farga.

A finals del segle XVII fins a mitjans del segle XVIII, les forges d'Orval foren capdavanteres de la indústria siderúrgica occidental . Des de 1760, els recursos es van destinar principalment a la construcció d'un nou monestir els plans del qual van ser dissenyats pel famós arquitecte Laurent Benoît Dewez. La nova església va ser consagrada en 1782. Després, el treball es va desaccelerar i fins i tot es va aturar a causa de la falta d'ingressos.

En 1789 va esclatar a França la gran Revolució. Orval va veure com li confiscaven immediatament totes les seves propietats situades més enllà de la frontera. L'abadia va conèixer diverses alertes més o menys greus fins al dia decisiu del 23 de juny de 1793, quan les tropes revolucionàries dirigides pel general Loison portaren el saqueig i el foc a dins dels murs de l'abadia. Tot va ser destruït. La comunitat es retirar en el seu refugi de Luxemburg i després, al Priorat de Conques. El 7 de novembre de 1796, es va abolir oficialment i els seus membres van haver de dispersar-se. Durant més d'un segle, els murs carbonitzats de Orval es van convertir en presa de les intempèries i dels cercadors de pedres i tresors.

Nota: (El jansenisme va ser la doctrina predicada per Cornelius Jansen (1585 - 1638) i els seus deixebles que propugnava un rigorisme moral radical i pretenia limitar la llibertat humana a partir del principi que la gràcia s'atorga a alguns éssers des del seu naixement i a d'altres se'ls nega. Esdevingué un moviment religiós promogut pels seus partidaris al llarg dels segles XVII - XVIII als Països Baixos, França, Alemanya i Itàlia.)
Article precedent
Articles següent
Cerveses d'abadia. taula de matèries.

Cerveses d'abadia - ORVAL - Els orígens - La llegenda

Orval

Els orígens: la llegenda.

En 1076, la duquessa Matilde de Toscana ve a prendre possessió del seu feu de Chiny. Desafortunadament, quan tot just acabava de perdre el seu marit, el seu fill de 8 anys es va ofegar en les aigües gelades del riu Semois.

El Semois a Florenville.

Per intentar oblidar el seu dolor, Mathilde es refugia amb els monjos. Un dia, durant un passeig pel gran bosc de Gaume, va descobrir una petita font.

El bosc de Gaume.

Es va quedar allà per un moment submergint distretament la mà en les aigües cristal·lines. Mala sort perquè la seva aliança d'or, record del seu difunt marit, va caure al fons de la font.

Dibuix de Servais (Dupuis)

Mathilde, desesperada, va fer el vot de construir un monestir en aquell mateix lloc si recuperava el seu anell. Llavors va sorgir de l'aigua una truita que li va entregar l'anell. I Mathilde, contenta va exclamar: "això és una Vall d'or!". I així el lloc i l'abadia es digueren Orval.

Una bonica estàtua que es refereix a la llegenda.

Pàgina precedent
Article següent.

Cerveses d'abadia. taula de matèries.

Cerveses d'abadia - ORVAL - Els orígens 1

Orval. 

Els orígens. 1

Orval - Wikipedia

La constància més antiga que es tingui de l'ocupació humana a la zona de Orval són unes tombes merovíngia, prop de la font.

Els primers monjos que van arribar a assentar-se a Orval venien del sud d'Itàlia (benedictins de Calàbria) en 1070. El senyor de la casa, el comte Arnould de Chiny, els va acollir i els va donar una part les terres dels seus dominis. Immediatament es van iniciar la construcció dels edificis de l'església i del convent.

A la dreta, el segell de Arnoul de Chiny

Per raons desconegudes, aquests pioners es van retirar després de quaranta anys. Othon fill d'Arnould, els va substituir per una petita comunitat de canonges que va poder finalitzar les construccions iniciades pels seus predecessors. En 1124, l'església va ser consagrada per Henri de Winton, bisbe de Verdun. Però els canonges aviat van tenir dificultats econòmiques. Això els va portar a sol·licitar la seva adhesió a l'Ordre Cistercenc, llavors en plena expansió.

La seva petició va ser enviada a Sant Bernat, qui va estar d'acord i va confiar la represa de Orval per l'Abadia de Trois-Fontaines a la Champagne.

El 9 de març de 1132, set monjos cistercencs de Trois-Fontaines van arribar a Orval, encapçalats pel pare Constantí. Els monjos i canonges es van unir en una sola comunitat, i van començar immediatament a adaptar els edificis als usos cistercencs.

La nova església va ser acabada abans de l'any 1200. Els cistercencs també tingueren cura d'establir un domini agrícola i forestal, l'explotació del qual els permeté viure segons les observances de l'orde.

Les terres que envolten el monestir són pobres i no són adequades per al cultiu. Ja des de 1132, els monjos havien rebut un petit domini a uns vint quilòmetres de distància, a prop de Carignan. Això va ser el nucli de la seva millor granja, la de Blanchampagne.

La casa de Blanchampagne en el seu aspecte actual.

En els anys que van rebre altres donacions de terres. Entre ells cal esmentar el grup Buré-Villancy a Meurthe-et-Moselle, que seria el centre de la indústria del ferro dels monjos de Orval.

Durant cinc segles, Orval només va dur una existència apartada i discreta, com molts monestirs de l'orde. Al segle XII, l'abadia sembla haver viscut un temps de prosperitat però cap a mitjans del segle següent, les calamitats van començar a abatre-se-li al damunt.

Va ser destruïda per un incendi en 1252 les conseqüències del qual va afectar la vida monàstica durant més d'un segle. Alguns edificis van haver de ser completament reconstruïts. La misèria va arribar a ser tan greu que fins i tot les autoritats de l'Ordre van considerar la supressió del monestir.

Article següent

Cerveses d'abadia. taula de matèries.

Continue to site

Fitxes de tast-ORVAL

Orval

L’abadia
Els primers monjos en establir-se a la contrada de Orval procedien d’Itàlia cap al 1070. Després de curioses vicissituds, l’abadia, de recent construcció fou plaçada sota l’autoritat de l’orde del Císter. No consta de forma molt clara que aquesta abadia es dediqués a fer cervesa tot i que sembla que tingués durant molt de temps una plantació de llúpol. En canvi sí que sabem que Carles V (Carles I per a nosaltres) els va autoritzar a establir-hi una farga.
Al segle XVII, quan algunes congregacions decidiren “refundar” el Císter sota la denominació de La Trappe, el monestir d’Orval seguí el moviment.
En 1789 va esclatar la Revolució i els bens d’Orval foren confiscats i l’abadia cremada.
En 1926 la família que llavors havia passat a ser propietària de les terres d’Orval, les va regalar a l’orde del Císter per que es pogués refundar l’abadia. En 1948, el 8 de Setembre, l’abadia fou de nou consagrada.
http://www.orval.be/fr/produits/brasserie/brasserie1.html
La cervesa:
La reconstrucció de l’abadia va suposar unes despeses enormes que la fabricació de formatges i de pa no podien cobrir. La farga ja no funcionava. Es fundà doncs una brouateria (elaboració de cervesa) intentant emular l’èxit comercial que el monjos Trappistes de Chimay havien tingut poc abans.
El primer mestre brouater fou un alemany de nom PAPPENHEIMER. És possible que ell i els belgues HONORÉ VAN SANDE i JOHN VANHUELE que per aquella època es trobaven a Orval, fossin els inventors de la recepta tant curiosa de la cervesa ORVAL. Van combinar mètodes que fins llavors no s’havien combinat. Feren servir el mètode de “llúpol en sec” (dry hopping) després d’una infusió a l’anglesa.

Descripció:
Cervesa de color ambre d’alta fermentació i amb un volum d’alcohol de 6,2%. Es fa amb aigua de font, malts clars (Lager o Pils), alguns malts tipus Caramel i/o Viena, sucre (possiblement candi), llúpols (possiblement Styrian Golding) i algun altre aromàtic (Hallertau, Strisselspalt, etc) així com ferment (varietat pròpia). Aquesta cervesa és re-fermentada en ampolla. Com totes les cerveses d’aquesta qualitat, intervé en la seva elaboració un temps de guàrdia controlada (2 setmanes a 15ºC).

Tast:
Cervesa de color daurat/ambre, lleugerament tèrbola amb una escuma notablement persistent i densa que deixa “caramelles” a les parets del got o de la copa.

Aromes:
Olor fruitada en destapar, de pera, poma amb algun toc tropical no identificat (mango?).
Al cap de poca estona s’imposa també la olor de ferment fresc. Acte seguit apareixen les olors de malt (pa torrat) , especialment crosta de pa prou torrada i bescuit. Olors d’herba (en casos de cervesa amb llarga guàrdia: sàlvia) i floral (rosa).

En boca:
Altre cop crosta de pa. També pera i poma i alguna cosa cítrica (llimona?). Clau d’espècia i pebre negre. Algú ha parlat de coriandre però no l’hem trobat i d’altres esmenten la nou moscada que tampoc he sabut trobar. També s’ha esmentat la pruna i l’albercoc. Possibilitat de menta a llarg termini.

Còrpora:
Cos notablement consistent sense estridències. Sensacions olioses. Amargor notable i de caire metàl•lic. També sensació vinosa que es repeteix en diversos tastos així com la olor de pera. No notem cap tipus d’acidesa tot i que hi ha un punt d’astringència molt discret que es pot resoldre en amargor (lleugerament punyent). Precisament, l’amargor és molt persistent i perd a la llarga la seva connotació metàl•lica. També persisteix notablement la crosta de pa. Normalment efervescent.

Una cervesa bastant complexa que no recomanem que es begui en cap mena de situació d’estres. Cal estar tranquil i ben assegut per a gaudir-ne com cal. Es podria prendre en aperitiu amb alguna cosa forta de gust (musclos, seitons a la vinagreta) però descartaria un acompanyament que en reduís l’elegància (dinar copiós o menges massa fortes d’all) i l’equilibri que, per cert, es troba bastant decantat cap al perfil del llúpol. Algú proposa el contrari del que dic: beure-la amb carn de xai a la brasa.
Personalment, tampoc en recomano la degustació gaire en fred. La prefereixo tot just fresqueta que és quan dóna tot el que te, i te molt a dir!