El terrer o "terroir"
La qüestió legal
Denominacions i altres subtileses.
Crec que val la pena discutir sobre la funció real del concepte de terrer i de les articulacions legals que pretenen protegir-lo. Per a fer aquesta petita investigació, he anat a la font més actual i més simple: la «Charte des terroirs» emesa per la UNESCO sembla que en 2011. La reproduïm en annex d’aquest text
[El document no porta data, però hi ha una data de carregament: 02.2018. Charte des Terroirs – proposada per l’associació Terroirs et Cultures – Mas Saporta – CS Lattes CEDEX].
Un cop s’ha definit, més o menys, què és un terrer, hem de parlar una mica d’allò que se’n deriva. El nom que s’utilitza per designar i definir un terrer també té la funció d’etiqueta. Necessitem una designació simple que permeti una identificació ràpida a l’hora de vendre. En el món del vi, són noms de regions, províncies, comarques, dominis o de propietats. La creació d’aquests noms juga sobre nombroses variants totes elles destinades a la identificació i, cal dir-ho, a crear un prejudici positiu que inciti a comprar.
Un exemple molt simple és la paraula «château». Molts vins es feren cèlebres amb el nom de castell perquè es produïren en les propietats depenent de castells. Aquests castells no s’han d’entendre com a fortaleses medievals, sinó com aquells habitatges campestres de luxe propietat de la vella noblesa francesa dels segles XVIII i XIX. Els vins que es produïren inicialment per al gaudiment dels propietaris, només entraren en la comercialització ja feta i assentada la seva anomenada. Molts d’aquests vins doncs incloïen la menció al castell en la seva etiqueta. Posteriorment, altres productors utilitzaren com a esquer la paraula «château» per aprofitar-se de la tirada comercial creada anteriorment, sense que aquest vi nou, bo o dolent, es produís ni dins ni fora de cap castell.
La importància de les paraules que es posen en una etiqueta eren i són doncs cabdals. I no cal dir que, avui, aquest detall és objecte d’estudis i un tema central en psicologia de vendes. Al capdavall, s’observa que el client potencial no s’està per romanços i assimila el nom a la cosa [El client del celler pot demanar per exemple un «Priorat» o un "Costers del Segre"]. Per tant, protegir el producte passa necessàriament per donar-li un nom i resguardar-ne l’ús. D’aquesta manera entendrem en part les polèmiques i les agres querelles sobre els noms dels terrers i sobre la seva definició.
La qüestió de les denominacions
Hi ha un altre aspecte de la qüestió que apareix al mateix temps que el concepte de protecció: què fem amb els que no respecten el consens sobre les denominacions? Lògicament, com que no ens podem fiar del civisme, caldrà emetre lleis. I això, fins on sé jo, va passar primer a França.
El primer intent de regular la noció d'origen controlat a França es remunta al 28 de juliol de 1824, quan una llei francesa va estipular que l'atribució d'un lloc geogràfic diferent del de la fabricació atribuïda a un producte seria susceptible de sancions penals.
La primera llei moderna de delimitació de les regions vinícoles data de l'any 1905. Però, com que només tenia en compte la geografia, va provocar nombroses dissensions tant de polítics com de viticultors i va provocar disturbis a la Xampanya i Bordeus. L'any 1913, arran dels contratemps de la primera llei, es va sotmetre al Parlament francès una adaptació dels límits per via judicial la qual, a causa de la guerra, només fou aprovada el 1919.
No podem fer un historial de l’evolució d’aquestes lleis ni de la seva translació a altres productes com ara el formatge i altres aliments, o la seva expatriació cap a altres països. No està a les nostres mans descriure el formidable galimaties que es va formar durant el segle XX. En canvi, si per alguna cosa ha servit la Comunitat Europea, ha estat per l’harmonització de tot plegat en uns textos vàlids per a tots els estats membres i que resulten relativament clars. Especialment, s’hi inclouen tots els productes possibles com el vi, el formatge o la cervesa.
La Genialitat de Catalunya, a vegades fa alguna cosa i n’ha fet un resum:
1. Denominació d'Origen Protegida (DOP)
En Anglès, es gira l’acrònim (Protected Denomination of Origin = PDO)
La Denominació d'Origen Protegida (DOP) és el nom que identifica un producte originari d'un lloc determinat, una regió o excepcionalment un país. La qualitat d’aquest producte o les seves característiques es deuen fonamentalment o exclusivament a un medi geogràfic particular, amb els factors naturals i humans inherents a ell, i del qual, les fases de producció, transformació i elaboració es facin totalment en la zona geogràfica definida.
2. Indicació Geogràfica Protegida (IGP)
En Anglès, es gira l’acrònim (Protected Geographical Indication = PGI)
La Indicació Geogràfica Protegida (IGP) és el nom que identifica un producte originari d'un lloc determinat, una regió o un país. Aquest producte posseeix una qualitat determinada, una reputació o una altra característica que pugui essencialment ser atribuïda al seu origen geogràfic, i del qual com a mínim una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa en la zona geogràfica definida.
3. Especialitat tradicional garantida (ETG)
En Anglès, canvia una mica l’acrònim (Traditional Speciality Garanted = TSG)
L'especialitat tradicional garantida (ETG) és una certificació de característiques específiques que reconeix, mitjançant la inscripció al registre comunitari, un producte agroalimentari que té una composició tradicional o que ha estat obtingut a partir de matèries primeres tradicionals o mitjançant un mètode de producció o transformació de tipus tradicional.
Reglament (CE) núm. 1151/2012 del Parlament Europeu i del Consell de 21 de novembre de 2012 sobre règims de qualitat dels productes agrícoles i alimentaris (DOUE L 343/1 – 14/12/2012).
Cal rellegir bé els dos primers per captar els matisos. El tercer va per una altra línia que no està exempta d’esculls: el legislador haurà de pensar a definir a partir de quin temps de ser aplicat, un mètode es pot considerar «tradicional». Els desitjo molta sort. M’ha semblat entendre que hi ha un període que s’entén com a generació i que sembla que dura vint-i-cinc anys.
Taula de matèries
Professor d'anàlisi sensorial de la cervesa a la Facultat d'Enologia de la URV
Professor d'anàlisi sensorial de la cervesa al curs de cervesa artesana de la Universitat d'Alacant.
Membre de l'equip d'Art Cervesers.
Premi Steve Huxley 2020
Nota final
NOMÉS HEU DE TENIR L'HONESTEDAT DE CITAR TOTES LES VOSTRES FONTS, INCLOENT-HI AQUESTA, ENCARA QUE US FACI RÀBIA QUE ESTIGUI ESCRITA EN CATALÀ. TAMPOC COSTA TANT SER UNA MICA HONEST! PER ENDAVANT, MERCI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada